El Goya d’honor 2019 s’ha atorgat a Narciso Ibáñez Serrador. La concessió semblaria estranya si tinguéssim en compte que només ha rodat dues pel·lícules, però té tot el sentit quan repassem la història i la influència d’aquest cineasta de curta carrera. L’Acadèmia ha sigut molt intel·ligent i ha sabut reconèixer la seva importància a l’hora d’educar i i d’incentivar l’imaginari de generacions de cineastes, ja sigui amb les seves pelis, amb sèries com ‘Historias para no dormir’ o, fins i tot, en programes com l’’Un dos tres’. Nosaltres volem aprofitar per retre homenatge al cinema de terror espanyol al llarg de més de 100 anys d’història. I ho farem començant pel mateix Chicho Ibáñez Serrador, que va debutar a la gran pantalla amb ‘La residencia’.
La residencia
Narciso Ibáñez Serrador, 1969
La primera pel·lícula d’Ibáñez Serrador ens presentava un reformatori francès de finals del XIX governat per una estricta institutriu d’inclinacions sàdiques, que rep a una nova alumna que ho capgirarà tot. La peli va haver de barallar-se amb la censura franquista, però va aconseguir mantenir la càrrega d’erotisme lèsbic i sadomasoquisme que tenia la història, i que va ajudar a convertir-la en un film de culte del terror dels 60. Tres milions d’espectadors van veure aquest títol que, a més, és la primera pel·lícula espanyola rodada en anglès, i la primera que mostra un assassinat en càmera lenta… I amb l’èxit que va tenir, el més normal hauria sigut seguir per aquest camí de terror gòtic i eròtic, però Chicho va decidir canviar de paisatge i se’n va anar a un poble d’una illa del Mediterrani amb nens amb molta mala llet…
¿Quién puede matar a un niño?
Narciso Ibáñez Serrador, 1976
Per la seva segona pel·lícula, Chicho Ibáñez Serrador presenta a dos turistes estrangers que van a passar uns dies a un poblet espanyol, i allà cauen en què els nens s’han tornat bojos i estan assassinant a tots els adults. El que vindria a ser unes agradables vacances a Benidorm… Amb ‘Quién puede matar a un niño?’ va revolucionar el gènere del terror canviant els decorats gòtics i els paratges tenebrosos per un poblet turístic a ple sol, on el terror s’exhibeix a la llum del dia i prové d’unes criatures tan innocents com els nens. I això ho fa encara més pertorbador… El cineasta nord-americà Eli Roth la considera la seva segona peli preferida. Fins aquest punt n’és d’important.
La casa encantada
Segundo de Chomón, 1907
El 1907 el cineasta Segundo de Chomón, deixeble de Georges Meliès, es basa en la tècnica de l’stop motion per presentar aquesta farsa sobre tres personatges que s’allotgen en una casa embruixada… ‘La casa encantada’ és un dels primers exemples de cinema espanyol de terror perquè tot i que té un component còmic, agafa l’estètica i els modes d’aquest gènere. Pensa que poc després, amb la tècnica d’stop motion, Chomón faria ‘El hotel eléctrico’, un clàssic del cinema mut europeu.
La torre de los siete jorobados
Edgar Neville, 1944
A finals del segle XIX, un aficionat al joc rep la visita d’un fantasma que li diu que li revelarà els números guanyadors a canvi de que protegeixi a la seva neboda. A partir d’aquí tenim una història amb fantasmes, sectes secretes, subsòls habitats per bandolers geperuts i tota la màgia i l’encant d’una de les millors pel·lícules d’Edgar Neville.
El castillo de Fu-Manchú
Jess Franco, 1969
Jess Franco va adaptar les històries del malèvol Fu-Manchú, personatge inventat per Sax Rohmer, a ‘El castillo de Fu-Manchú’. I com que el Tío Jess, com l’anomenaven, era un mestre en fer una pel·lícula amb una sabata i una espardenya, aquí ambienta diverses escenes al parc Güell. De fet, màgia del cinema, arriba a l’extrem de rodar un pla al Parc de Gaudi i el seu contraplà al de la Ciutadella, com si fossin el mateix lloc!
No profanar el sueño de los muertos
Jordi Grau, 1974
‘No profanar el sueño de los muertos’ és un dels clàssics amb majúscules del cinema de terror europeu. Tal qual. Situada a Manchester, ens presenta una colla de personatges que intenten sobreviure a una epidèmia de morts que s’aixequen de les seves tombes degut a unes màquines que el govern està utilitzant a mode de pesticides. Si fóssim un estat dels Estats Units el celebraríem com al George Romero, el director de La nit dels morts vivents, i si fóssim europeus de debò, li dedicaríem una estàtua a cada ciutat. Però no, som el que som. Fins i tot l’Edgar Wright, el cineasta que ha fet Shaun of the Dead o Baby Driver, considera Jess Franco i Jordi Grau com dos mestres.
Rec
Jaume Balagueró, 2007
Aquesta història, ambientada i rodada al número 34 de Rambla de Catalunya, en un edifici on s’hi han rodat ja moltes pelis. La història és sabuda: uns reporters que acompanyen uns bombers es queden atrapats en aquest immoble mentre es van infectant tots d’una mena d’epidèmia zombie. La premissa que es van plantejar Jaume Balagueró i Paco Plaza era fer una pel·lícula barata, utilitzant la càmera a l’espatlla i intentant que fos el més veraç possible. El resultat va ser un èxit que es va repetir en diversos països i una saga de fins a quatre films i un còmic. I jo soc incapaç de viure en un immoble de l’Eixample des de llavors.
Los cronocrímenes
Nacho Vigalondo, 2007
‘Los Cronocrímenes’ és el primer llarg de Nacho Vigalondo, que venia d’estar nominat a l’Oscar al millor curt, i es va convertir en un dels principals referents internacionals del nou cinema de viatges en el temps. I això que la història és ben simple, perquè explica què li passa a un quarentón avorrit quan entra per error en una màquina que retrocedeix en el temps… només uns minuts.
Verónica
Paco Plaza, 2017
Un crit terrorífic, i uns brackets. Paco Plaza adapta a Verónica una de les llegendes urbanes més populars dels 80 i els 90 i ho fa en un relat de possessions, ouijas, música de Héroes del Silencio i una al·legoria sobre el pas a l’adolescència. Es tracta d’una de les pelis més complexes que ha produït el cinema espanyol en molt de temps. Una meravella.
