La valenciana Carme Portaceli es va llicenciar en Història de l’Art per la UB, però ben aviat va canviar les arts plàstiques per les escèniques. Formada al Teatre Lliure amb Fabià Puigserver i Lluís Pasqual, a principis dels 80 ja va debutar com a directora. I, amb els anys, la carrera de la Carme li ha permès treballar amb una colla de presidentes i un president, li ha servit per denunciar ‘L’agressor’ i per recordar com era ‘La nostra classe’ i, fins i tot, s’ha relacionat amb personatges clàssics i carismàtics com Nora Helmer, Jane Eyre, Mrs Dalloway o el monstre de Frankenstein. Tot això, a part de fundar la Factoria Escènica Internacional o dirigir el Teatro Español. Ara, aquesta tot terreny dels escenaris torna al Grec per dirigir ‘No passa cada dia que algú ens necessiti (de fet, no és gens habitual que algú ens necessiti)’ i per això avui la convidem a l”Àrtic’, on veus com la seva són més necessàries que mai…
La pandèmia de Carme Portaceli
A ‘No passa cada dia que algú ens necessiti (de fet,no és gens habitual que algú ens necessiti)’, Portaceli aplega textos de dramaturgs contemporanis i d’altres de clàssics amb un nexe comú: la pandèmia, vista des de diverses sensibilitats.
“Hi ha dues coses que són importants: per una banda, pensàvem que érem indestructibles i no ho som, i ja ho hem vist; per una altra banda, resultava que la humanitat era una comunitat i ens necessitem els uns als altres.”
Així, en un mateix espectacle sentim les paraules que van escriure Oscar Wilde, William Shakespeare, Henrik Ibsen o Charlotte Brontë, però també Caryl Churchill, Roland Schimmelpfennig, Magda Fertacz o Isabel Allende de qui, per cert, Portaceli havia de dirigir una versió de ‘La casa de los espíritus’ que es veurà la temporada que ve. Amb l’ajuda de 18 intèrprets, entre actors com Carme Conesa, Carlota Olcina, Rosa Renom, Gabriela Flores, Inma Cuevas, Eduard Farelo, la ballarina Sol Picó o la música de les Sey Sisters, Carme Portaceli ens proposa una reflexió lúcida però optimista sobre els temps del coronavirus.
La carrera del Teatre Nacional
Carme Portaceli és un dels noms que ha sonat per dirigir el Teatre Nacional de Catalunya. Erigit com a principal teatre públic català, el TNC mai no ha estat dirigit per una dona i ara, entre els quatre noms finalistes per a aquest càrrec, hi ha el de la directora valenciana. Portaceli ha dirigit en aquest recinte espectacles com ‘Mrs Dalloway’, i s’ha encarregat de la gestió d’un altre equipament important com és el Teatre Espanyol de Madrid, entre el 2016 i el 2019.
“El TNC és un servei públic i crec que ha d’estar al servei de la ciutadania, fer créixer les arts escèniques i apropar-les al públic. A més, ha d’estar al centre d’Europa. Ha d’estar parlant cara a cara amb els teatres que més ens interessen i que més impacte social estan aconseguint als seus països.”
Si acabés ocupant la direcció del TNC, contribuiria a callar les crítiques que durant anys han acusat la institució de poc inclusiva, i que han dut Xavier Albertí, el director actual, a confeccionar una programació paritària. El 21 de juliol sabrem el nom del nou director. Si fos Portaceli, seria un altre graó en una carrera que ha fet d’ella un dels grans referents de l’escena en català.
“Al món hi ha homes i dones i, si el teatre és el reflex d’una societat, no hi ha volta de fulla: hi ha d’haver homes i dones. Per altra banda, no és un problema de talents, és un problema d’oportunitats. Sempre ha estat un problema d’oportunitats. Les dones no hem tingut les mateixes oportunitats, fins ara continuem sense tenir-les i ara sembla que comença a entendre’s que és el que s’ha de fer. Jo estic contentíssima. Tota la vida he cregut això i la gent no m’ha escoltat gaire. Al revés, sempre m’han dit: “És que tu ets molt radical”. No era radicalisme. Ara ja tothom està aquí”.
