El 1996 és l’any del desallotjament del Cinema Princesa, una acció que acaba amb una batalla campal que col·lapsa el centre de la ciutat. El Cinema Princesa es va convertir a partir d’aleshores en símbol del moviment ocupa i va donar visibilitat a la seva causa i al problema de l’accés a l’habitatge a la ciutat. Mentrestant, la ciutat segueix canviant, amb l’obertura d’espais com els Jardins del Palau Robert i el Museu d’Història de Catalunya. En l’àmbit judicial assistim al primer judici amb jurat popular a l’Audiència de Barcelona.

A continuació us mostrem com betevé va cobrir els esdeveniments que van passar el 1997. Al final d’aquesta entrada trobaràs una participació on posar a prova els teus coneixements.

Desallotjament del Cinema Princesa

La matinada del 28 d’octubre, set mesos després d’entrar-hi, un ampli dispositiu format per 200 policies, a més de Bombers i ambulàncies, prenen posicions a l’entorn del cinema. La via Laietana queda tallada des de la plaça d’Urquinaona fins a Correus, mentre un helicòpter amb un potent feix de llum sobrevola la zona. Aviat es desencadenen els enfrontaments. La policia dispara pilotes de goma i els ocupes llancen objectes contra els assaltants. Tot s’acaba en dues hores, enmig de la indignació d’alguns veïns per l’actuació policial.

El resultat, 48 joves detinguts i poc temps després el jutge va decretar llibertat provisional per a tots ells. Els equips d’informatius de betevé entren al Cinema Princesa després de la batalla campal per veure’n l’estat i parlen amb familiars de les persones detingudes i representants del moviment ocupa que denuncien l’actuació policial.

L’ocupació del Cinema Princesa es fa abans de la inclusió en el Codi penal del delicte d'”usurpació” i de la seva entrada en vigor. Tot i que alguns mitjans de comunicació vinculen la violència amb el moviment ocupa, els fets posen al descobert el problema de l’habitatge i l’especulació urbanística a Barcelona. Tres anys més tard, un informe del Consell de la Informació de Catalunya (depenent del Col·legi de Periodistes) va alertar sobre el tractament informatiu que alguns mitjans feien del col·lectiu.

El 2003, l’Audiència de Barcelona va absoldre tots els encausats en considerar que l’ocupació s’havia fet anteriorment a l’entrada en vigència de la nova llei, quan l’ocupació pacífica no era delicte i perquè el propietari no gaudia de l’ús de l’edifici. La sentència tampoc no va considerar provat que els encausats llancessin objectes durant l’operació policial, que ara quedava qüestionada per la sentència de l’Audiència de Barcelona. El document també considerava que el procediment s’havia d’haver dut pel tràmit civil i no pas pel penal. El Cinema Princesa és actualment un edifici d’oficines.

La tragèdia de Biescas

El vuit d’agost, la intensitat de la pluja provoca el desbordament del barranc d’Aràs i nega el càmping Las Nieves de Biescas. El càmping, situat en la conca de dejecció d’una antiga glacera, esdevé una trampa fatal per als campistes i provoca la mort de 87 persones, cinc de les quals són de Barcelona. La magnitud de la riuada provoca que les tasques de rescat es facin 15 quilòmetres més avall del lloc del sinistre, a la llera del riu Gállego, entre el càmping i la presa de Sabañánigo. La instal·lació complia tots els requisits administratius i legals, però es va qüestionar la seva ubicació pel risc geològic. Un succés que causa un fort impacte social i obre el debat sobre el perill d’aquests equipaments lúdics a les lleres dels rius. Una informació que va recollir d’aquesta manera el meteoròleg de betevé Joan Bech, ara investigador i professor de la Facultat de Física de la UB.

Anys després, el 2005, l’Audiència Nacional va condemnar el govern d’Aragó i el Ministeri de Medi Ambient (Confederació Hidrogràfica de l’Ebre) a indemnitzar solidàriament 62 de les 87 víctimes mortals. Els familiars van cobrar poc més de 180.000 € pels seus difunts. La sentència va establir la responsabilitat de les administracions per autoritzar les instal·lacions en una zona perillosa i d’alt risc pels campistes, que un funcionari ja va advertir en dues ocasions en un expedient administratiu.

Primer judici amb jurat a l’Audiència de Barcelona

Set dones i dos homes formen el primer jurat català. Més de dues hores s’han necessitat per escollir els membres de la sala que jutja un cas de l’anomenada aleshores violència domèstica que ara titllem de masclista. La fiscal demana dos anys de presó per a Miguel Ángel Beuriberi, acusat d’amenaces i d’entrar a casa de la seva companya sentimental per la força, mentre l’advocat defensor —que critica el fet que la majoria del jurat estigués formada per dones—, en demanava l’absolució. El tribunal, presidit pel magistrat Gerard Thomas, va trobar culpable de violació de domicili i amenaces l’acusat, després de set hores de deliberacions i dos dies de judici. És una crònica d’en Xavier Sobrón.

El jurat popular el componen nou persones escollides per sorteig a partir del cens de la província. Només cal que sàpiguen llegir i escriure  i és el magistrat l’encarregat de dictar sentència i concretar la pena aplicable. La funció del jurat popular és emetre el veredicte, determinar com a provats o no provats els fets, i declarar culpable o no cada acusat. Una fórmula que al llarg dels anys ha demostrat llacunes importants a casos en què el tribunal del jurat ha declarat culpable qui més tard es va demostrar innocent, com va passar amb Dolores Vázquez el 2001, condemnada per l’assassinat de Rocío Wanninkhof a 15 anys de presó.

El Vaquilla, detingut de nou

Només un mesos després d’obtenir el règim penitenciari obert, la Guàrdia Urbana deté Juan José Moreno Cuenca, més conegut com a El Vaquilla. El popular delinqüent, protagonista en pel·lícules del subgènere quinqui, torna a ser detingut quan intenta robar un cotxe i fereix el vigilant del garatge, que es va penjar d’una porta. Finalment topa contra un arbre i els veïns, en reconèixer-lo, el retenen fins a l’arribada de la Urbana. betevé és al lloc dels fets i capta la sortida de comissaria del delinqüent, que reclama poder parlar amb els mitjans. Així ens ho explica en Francesc Centelles.

El Vaquilla va ingressar per primera vegada a la presó a l’edat de 13 anys (el 1996 en tenia 34 i feia 16 que era a la presó). La recaiguda en un fet delictiu posa sobre la taula el debat sobre la utilitat de les mesures de reinserció per a les persones que delinqueixen de manera reincident. Ficció i realitat es van donar la mà. Però, contràriament, la realitat no va donar un final feliç per a l’antiheroi. Després d’aquesta detenció, es va fer escàpol en diverses ocasions però sense èxit. Va morir el 2003, encara sota règim penitenciari, a l’hospital de Can Ruti de Badalona. El mite d’El Vaquilla va posar fi a Juan José Moreno Cuenca.

Nova torre de control a l’aeroport del Prat

A partir d’aquest any , laeroport de Barcelona-el Prat comença a beneficiar-se d’una manera clara del procés de liberalització dels serveis aeris regulars, amb la qual cosa l’aeroport creix  fins a situar-se entre els 15 primers aeroports d’Europa. Prova d’això és que a l’any 1996 el Prat rep 12 milions d’usuaris, una xifra que en l’actualitat supera els 50 milions i és el setè amb més trànsit de passatgers a Europa. La inauguració de la nova torre de control del Prat és un dels últims actes públics del ministre d’Obres Públiques, Josep Borrell, a Barcelona, tres mesos abans que Aznar guanyi les eleccions. És una crònica de la Gabriela Grífol.

Inauguració amb polèmica del Museu d’Història de Catalunya

Només tres dies abans de les eleccions generals, el president de la Generalitat Jordi Pujol inaugura el Museu d’Història de Catalunya. Aquesta coincidència provoca la crítica de la resta de partits per considerar electoralista i precipitada l’obertura d’aquest equipament cultural. Una de les polítiques més crítiques és la regidora republicana Pilar Rahola, que rep un comentari sexista de Pujol durant la roda de premsa. Amb tot s’obre una instal·lació que costa 4.100 milions de pessetes (més de 24 milions euros) i Pujol es prepara per segellar el famós Pacte del Majestic per donar suport al primer govern de José María Aznar.

Inici de les obres a la rambla del Poblenou

S’inicien les obres per convertir la rambla del Poblenou en el passeig per a vianants més gran de la ciutat. El projecte té l’objectiu de permetre que el veïnat del Camp de l’Arpa del Clot pugui caminar fins a la rambla del Poblenou superant l’autopista pel carrer de la Llacuna. L’any 2014 es va encetar la reforma del tram final d’aquesta rambla.

L’embrió del Bicing

La bicicleta comença a guanyar adeptes que se les maneguen per buscar solucions tan imaginatives com la d’aquesta iniciativa a Ciutat Vella, concebuda com el primer aparcament intel·ligent comunitari de bicicletes. 11 anys més tard, les bicicletes ja van ocupar part important de la via pública amb el servei del Bicing.

I després de Barcelona… Atlanta

El 19 de juliol comencen els Jocs Olímpics d’Atlanta, la seu de l’estat de Geòrgia, en el centenari de la primera olimpíada moderna. La ciutat nord-americana amb el seu potencial econòmic no aconsegueix fer oblidar l’organització de Barcelona.

En l’àmbit esportiu s’evidencia el llegat de Barcelona 92 i l’eficàcia dels plans ADO de preparació d’esportistes d’elit. L’equip espanyol aconsegueix 17 medalles, entre les quals d’or en esports amb força tradició a Barcelona. La primera, la de Begoña Via-Dufresne, que guanya l’or de vela en la classe 470 amb la seva companya Theresa Zabell. La segona, la de l’equip masculí de waterpolo, el 28 de juliol, que després de la plata als jocs de casa aconsegueixen l’or a Atlanta. Un equip de llegenda liderat per Manel Estiarte, jugador del Club Natació Catalunya i, a partir del 1999, del Club Natació Atlètic-Barceloneta. A continuació les imatges de la celebració.

Hristo Stóitxkov torna al Barça

El jugador torna al club tot plegat el mateix any en què el Dream Team ja feia aigües. Bobby Robson substitueix Johan Cruyff a la banqueta del Barça i José Mari Bakero marxa al Veracruz. Per contra, Hristo Stóitxkov torna després d’un any al Parma. El paternalisme habitual del president del FC Barcelona, Josep Lluís Núñez, s’evidencia a la roda de premsa de presentació.

Els Jardins del Palau Robert ja són públics

S’obren al públic els Jardins del Palau Robert, una antiga finca privada de la família Robert que ara, a mans de la Generalitat, ofereix un nou espai verd al bell mig de la ciutat, a la cruïlla de la Diagonal amb el passeig de Gràcia. La que va ser residència d’un financer molt influent a Barcelona desperta la curiositat dels vianants i veïns que esperaven feia anys gaudir d’aquest racó de tranquil·litat. Actualment hi trobem el Centre d’Informació de Catalunya, dedicat a facilitar informació relacionada amb el turisme i la cultura del país. Així ens ho explica la Cristina Fernández.

On eres l’any 1996? Et posem a prova!