A finals del segle XVI, l’església del Pi va ser la protagonista d’un miracle relacionat amb una de les pitjors pestes que han afectat mai Barcelona.

Gràcies a unes cartes que el Consell de Cent va enviar al virrei, se sap que l’any 1587 es van produir a Barcelona més de 10.000 morts a causa de la pesta. Cal tenir en compte que Barcelona, en aquella època, tenia uns 30.000 habitants. Per tant, la ciutat estava totalment destrossada.

El virus que va causar aquella pesta era molt contagiós. La gent s’adreçava a les parròquies per ser atesa i molts dels capellans i la resta de persones que tractaven amb els malalts, acabaven contagiats. Això va passar a totes les parròquies, tret d’una, la de Santa maria del Pi. Cap de les quinze persones que formaven part de l’església del Pi es va contagiar. A partir d’aquest fet, l’església es va considerar miraculosa i tocada per la mà de Déu.

L’església del Pi era una de les més importants de la ciutat des del seu naixement perquè, entre d’altres coses, controlava un barri molt extens, que arribava fins el Raval. Era, també, l’església dels gremis. Juntament amb Santa Maria del Mar, eren les dues esglésies populars de la ciutat.

A partir d’aquests fets miraculosos, l’església del Pi va guanyar preponderància. Cal pensar que durant els segles XVI i XVII, van sovintejar els morts per pesta i qualsevol persona havia de ser enterrada de forma religiosa i en terreny sagrat. Les esglésies cobraven pels enterraments i això va fer de l’església del Pi una de les més riques de la ciutat, perquè tothom volia ser enterrat, batejat o casat a l’església miraculosa.

La importància de l’església del Pi es fa evident en el fet de tenir tres places al seu voltant. Aquest és un cas insòlit, ja que les esglésies solen tenir una única plaça al davant, que era l’antiga sagrera, allà on es feien els enterraments. Les tres sagreres de l’església del Pi són testimoni de la gran quantitat de persones que volien ser enterrades als seu voltant.

Val a dir que, avui, sota aquestes places ja no hi ha restes humanes perquè durant el segle XIX i principis del XX, les autoritats van anar retirant els morts enterrats a les sagreres de les esglésies.

L’origen de la pesta del 1587 és desconegut, però va ser especialment intensa i va durar molts mesos. Les cròniques expliquen que es trobaven nens plorant al costat de les seves mares mortes o, directament, morts de gana. En general, el segle XVI va ser molt castigat per les pestes. Hi contribuïa el fet que la ciutat era tancada per muralles i amb una densitat alta de població, cosa que facilitava qualsevol contagi. En episodis de pesta, el Consell de Cent cedia el govern de la ciutat a la junta del Morbo o del Cinquillo.

El fet que l’església del Pi se salvés del contagi de la pesta va ser molt celebrat. Fins i tot es va fer un Te Deum, una acció de gràcies. No se sap com van encaixar aquesta acció de gràcies les altres parròquies de la ciutat, perquè si l’església del Pi havia estat tocada per la mà de Déu, potser volia dir que la resta no eren tan estimades per ell.