La convulsa història dels Orphea, uns estudis pioners en el cinema sonor, va acabar bruscament a causa d’un polèmic incendi.

A la plaça del Pare Eusebi Millan, on ara hi ha un aparcament a l’aire lliure al parc de Montjuïc, hi havia el Pavelló de la Química de l’Exposició Universal de 1929, que després es va transformar en els estudis Orphea. Juntament amb els Trilla, els Orphea van ser els primers estudis de cinema sonor d’Espanya.

L’any 1931-32, ja feia quatre o cinc anys que el cinema sonor s’havia introduït als EEUU. A Espanya, la primera pel·lícula sonora, “El misterio de la puerta del Sol”, la va dirigir Paco Díaz l’any 1929. Interessat en el sonor, Díaz va viatjar a París on va conèixer un productor francès i a l’enginyer Guillén García, el fundador de Ràdio Barcelona. Tots tres van venir a Barcelona decidits a muntar uns estudis de cinema sonor. L’espai que van trobar va ser el Pavelló de la Química, que aleshores estava abandonat. Per començar, van portar de França uns equips llogats, el mínim imprescindible per fer rodatges, que mai no van ser retornats.

Les condicions d’aquells primers rodatges eren molt rudimentàries i, segons Esteve Rimbau, director de la Filmoteca de Catalunya, la insonorització es feia amb bales de palla. Amb el temps, però, els mitjans van anar millorant. Orphea també oferia doblatge i distribució, però sempre va ser, sobretot, un estudi de rodatge.

Els Orphea van ser importants perquè durant dos anys, entre el 33 i el 35, eren els únics d’Espanya que oferien el servei de rodatge de cinema sonor. Gràcies a això, Barcelona va tornar a ser, com ja ho havia estat els anys 10, però no pas els 20, la capital del cinema espanyol.

El primer propietari, el francès Camille Lemoine, va fer una estafa i va acabar a la presó. Temps després, va ser trobat mort a trets a Madrid.

Durant la guerra civil, la CNT va impulsar el rodatge de tres llargmetratges de caràcter revolucionari però de seguida se’n van adonar que no interessaven al públic i van començar a produir sarsueles, cuplets i vodevils.

Durant el franquisme, els propietaris de l’Orphea van ser Pujol i Aragonès, que també eren els propietaris dels laboratoris. Per això, també es van rodar pel·lícules amb el sistema de color. Més tard va entrar com a soci Joan Anton Pàmies, el gerent del Liceu, que aportava el tema dels decorats. En aquesta etapa es van rodar pel·lícules interessants, com “El cafè de la Marina”, el primer llargmetratge sonor doblat al català. Es feien un cinc rodatges anuals, però eren produccions de baix pressupost perquè les cares es feien a Madrid. Tot i així, hi havia estrelles que venien de Madrid a Barcelona per filmar als Orphea. Una d’elles va ser Sara Montiel, que va rodar als Orphea “El último cuplé” i “La bella Lola”. Justament, al rodatge de “La bella Lola”, l’any 1962, es va produir l’incendi que va acabar amb l’Orphea per sempre.

L’Orphea ja s’havia cremat el febrer de 1936, abans de la guerra, però sense greus conseqüències. En canvi, el segon incendi, l’any 1962, va arrasar els estudis. Sobre l’origen de l’incendi hi ha hagut moltes teories. Rimbau opina que va ser un incendi accidental però té dubtes sobre l’actuació dels bombers i la seva voluntat real d’apagar-lo. De fet, diversos testimonis asseguren que els bombers van fer de tot perquè el foc no s’apagués. Segons el propi Rigau, l’ajuntament tenia previst fer una ampliació del Poble Espanyol i li anava molt bé que el solar quedés buit. Però a l’hora de la veritat, aquesta ampliació no es va fer.

Posteriorment, va haver-hi algunes iniciatives per reconstruir els estudis Orphea, però amb un cost que ningú no va poder assumir. Molt poc després, van sorgir els Estudis Balcázar a Esplugues, i els Estudis Iquino al Paral·lel, i això va tancar la qüestió definitivament.