Al número 159 del carrer del Consell de Cent hi ha l’entrada al patí de l’antiga fàbrica Lehmann, una de les més importants en la producció de nines de porcellana de tota Espanya a principis del segle XX.
Els amos, jueus i alemanys
La primera idea de la propietària del terreny on es va fer la Lehmann era fer-hi habitatges, però després va decidir fer-hi un espai industrial. Poc temps després, l’empresa Alemanya Lehmann, que ja tenia una fàbrica de nines a Nuremberg, va decidir obrir-ne una altra en aquest lloc. La Lehmann es va inaugurar el 1894.
Enamorats de Barcelona
La família Lehmann procedia de Nuremberg i era d’origen jueu. Van triar Barcelona perquè la consideraven un bon lloc per distrubuir les mercaderies a la resta d’Espanya i als països americans.
Dory Sonheimer és una barcelonina descendent dels fundadors de la fàbrica. Explica que aquesta història familiar va començar quan la germana del seu avi es va casar amb Max Lehmann. La parella va passar uns dies a Barcelona en viatge de nuvis i es van enamorar de la ciutat. De seguida van obrir la fàbrica, on inicialment es muntaven nines de fabricants francesos i alemanys. Més tard van començar a fabricar nines pròpies per exportar-les a Sud-amèrica i a Cuba, on se’n venien moltes.
Un negoci pròsper
L’espai de la Lehmann té una entrada per carruatges i un pati. A dins, a la part baixa, hi havia tot un seguit de naus amb pilars de fosa que encara es conserven, on s’hi feia la producció de les parts de les nines. A la part alta, s’hi feia el muntatge de les peces. També hi havia treballadores que feien els vestits per les nines. El producte final era vistós i el preu, elevat. El negoci, doncs, era pròsper.
L’antisemitisme a Europa
La fàbrica va créixer i va funcionar força bé fins a la dècada dels 20, perquè a Alemanya, però també a la resta d’Europa, va aparèixer l’odi als jueus. I cal recordar que els Lehmann, n’eren. Per evitar problemes, la fàbrica va canviar el nom i es va passar a dir Lemanos.
Col·lectivitzada… i nacionalitzada
L’any 1936, les fàbriques de l’Eixample, com la Lehmann (o Lemanos) es van col·lectivitzar. Durant la Guerra Civil, la Lehmann es va dedicar a fabricar plats i coberts per a l’exèrcit republicà.
El 1939, amb la victòria franquista, aquestes fàbriques van ser retornades als seus antics propietaris. Però no totes. En virtud d’un acord signat entre el ministre d’afers exteriors alemany, Ribbentrop, i Serrano Súñer, ministre de Franco, les fàbriques propietat de jueus o amb capital jueu, quedaven nacionalitzades. D’aquesta manera, la família va perdre la seva empresa.
Al final de la Segona Guerra Mundial, Alemanya va constituir uns tribunals de restitució econòmica dels béns afectats. Però Dory Sontheimer desconeix si la seva família va ser compensada, o no.
A partir dels anys 50, la Lehmann va passar definitivament a mans de Lemanos i es va dedicar a fabricar joguines de felpa. Avui, la Lehmann és un espai de tallers de creació.
