Percebre una pensió baixa i el difícil accés a l’habitatge són un còctel de precarietat per a la gent gran de Barcelona. La pobresa també colpeja aquest sector de la població i les entitats socials fan mans i mànigues per pal·liar-ho. Ara bé, tenen clar qui té el paper clau per resoldre-ho: reclamen a les administracions més pisos de lloguer públic per a la tercera edat.
“A Barcelona hi ha molt poc habitatge públic i se n’hauria de fer molt més, sobretot per a gent gran. No n’hi ha suficient”, alerta Carme Gargallo, cap del programa de gent gran de Càritas Diocesana. Segons l’entitat, cada cop són més les persones que no arriben a final de mes: tota la pensió se l’enduen les despeses per viure i temen quedar-se sense llar.
“Amb 400 euros, què faig? És una injustícia”
El pedaç que Càritas ha trobat per a aquesta realitat són pisos compartits per a gent gran, en què cadascú té una habitació pròpia i sales comunes. La Victòria Expósito s’hi allotja des de fa dos anys. Badalona és el municipi on havia viscut tota la vida, però va haver de marxar: quan la seva família va morir, va perdre el lloguer de renda antiga i no tenia on anar.
Té 67 anys i només percep la pensió no contributiva perquè sempre ha treballat sense contracte. “Amb 400 euros, què faig? No puc buscar-me un pis. Si una habitació ja val 400 euros […] És una injustícia. A aquesta edat, que ja ets gran, que has treballat i patit molt… És molt trist“, critica. Va demanar ajut a Càritas i ara viu en un pis enorme amb 10 usuaris més.
