A Barcelona unes poques espècies d’arbres, entre les quals plàtans, lledoners, tipuanes o mèlies, suposen un bon percentatge de la totalitat de l’arbrat urbà. Malgrat això, ja fa anys que s’està aposant per la diversitat amb la introducció de noves espècies, un fet que afavoreix que a la primavera cada any la ciutat s’ompli de més flors. El calendari primaveral de floració s’omple de dates assenyalades, però gràcies a la presència d’arbres forans, també al llarg de la resta de l’any.
L’inici de la data de floració o de treure les fulles, variable entre anys
La sortida de les primeres flors dels arbres i les fulles són resultat d’un procés complex, en el qual entren en joc diversos factors.
Un d’aquests factors és la temperatura. En el cas de la data de sortida de les fulles dels caducifolis la temperatura hi té un paper determinant pel fet que cada espècie ha d’acumular, abans, un nombre determinat d’hores (dies) per damunt d’un llindar concret. Això evita que l’arbre tregui fulles abans d’hora si no ha acumulat encara prou hores de calor. D’aquesta manera, un dia de bonança atípica al bell mig de l’hivern no serà suficient per fer que l’arbre surti del repòs hivernal i comenci a treure fulles
Un altre factor regulador és el fotoperíode —les hores de llum solar— i la seva intensitat, tot i que no el tenen en compte totes les espècies.
Hi ha arbres que només tenen en compte l’acumulació d’hores de calor (com la mimosa) i no tenen en compte el fotoperíode com a segon factor de control. D’altres com roures o faigs són més prudents i tenen en compte diversos paràmetres abans de començar a treure fulles i florir.
A banda, hi ha variacions individuals, en un mateix carrer podem veure arbres d’una mateixa espècie perdre les fulles o florir en dies diferents.
En el cas dels fruiters (ametllers, cirerers, pereres, etc.) la data d’inici de floració està lligada a la longitud del dia, a l’augment de les temperatures i a l’estat fisiològic de cada arbre, però també té en compte l’acumulació d’hores de fred (hores acumulades per sota de certa temperatura). L’ametller és un dels arbres que requereix acumular menys hores de fred per tal d’aconseguir la inducció de la flor, entre 100 i 400 hores segons la varietat, per això floreix tan d’hora. El perer o la pomera, en canvi, en necessiten més, per tant són de floració més tardana.
La prunera de fulla vermella, al febrer
La prunera de fulla vermella (“Prunus cerasifera”), un arbre nadiu del continent asiàtic que s’ha convertit en una espècie molt comuna a la ciutat de Barcelona. Es caracteritza per fulles de color granat i port modest, que normalment no sol passar gaire més enllà dels cinc metres.
El moment àlgid de la floració a Barcelona sol produir-se aviat, poc després dels ametllers, sovint durant el mes de febrer. Malgrat això, alguns anys s’esdevé a principis de març. Popularment es coneix amb el nom de pissardi, en honor a Pissart, un jardiner persa que el va portar a Europa l’any 1880 procedent de l’Iran.
Les seves dimensions, més aviat menudes, fan que sigui molt adequat en carrers estrets o en zones de dimensions reduïdes. En podem veure a tots els barris de la ciutat. N’hi ha, per exemple, a l’avinguda Meridiana, a la plaça de les Glòries Catalanes, al Parc de la Ciutadella, al Parc dels Jocs Olímpics, al carrer de Laforja, al Torrent de l’Olla, a la via Augusta, al carrer de Verdi o al turó de la Trinitat de Sant Andreu, entre molts altres.
La mimosa, entre el gener i el febrer
Les mimoses pertanyen al gènere de les acàcies i es caracteritzen per florir al bell mig de l’hivern, entre el gener i el febrer. És un arbre nadiu d’Austràlia, considerat una planta invasora en molts països a causa de la seva gran capacitat d’adaptació i colonització.
Hi ha diverses espècies de mimosa a Barcelona, per bé que la més coneguda és possiblement l”Acacia dealbata”, la mimosa comuna, que es caracteritza per tenir fulles compostes, lleugeres i de color verd clar que creen una mena de plomissol a la capçada, i per flors arrodonides que generen un perfum intens.
La mimosa és un arbre fràgil, que es trenca fàcilment a causa del vent o pel pes de la neu. El seu port és menut en general, difícilment superen els cinc metres d’alçària.
És un arbre freqüent als jardins particulars de la part alta de la ciutat, per bé també s’empra com a arbre d’alineació en alguns carrers estrets. D’acàcies en podem trobar en alguns carrers de Sants, a l’avinguda de Mistral, a Gràcia, a la Gran Via de Carles III, a tocar de l’Estació del Nord i a molts parcs de Barcelona
El plàtan d’ombra, al març
El plàtan d’ombra (“Platanus x acerifolia”), tot i que des de fa anys s’està limitant a favor d’altres arbres més resistents a les condicions urbanes, encara és l’arbre més abundant de la ciutat. Actualment es comptabilitzen uns 19.000 plataners, el 9 % dels 202.000 arbres que poblen els carrers de Barcelona.
El plàtan d’ombra acostuma a treure les primeres fulles a Barcelona entre finals de febrer i finals de març. A les localitats dels Pirineus no ho fa fins a mitjans o finals d’abril.
El plàtan d’ombra és una espècie monoica, això vol dir que un mateix arbre fa flors masculines i femenines. Les flors, que apareixen al mateix temps que les primeres fulles, es caracteritzen pel fet de reunir-se en grups d’aspecte globular i penjant (inflorescències). Els estams de les flors masculines contenen el pol·len i tendeixen a despendre’s i caure a terra amb certa facilitat, tot causant problemes d’al·lèrgia a moltes persones.
L’arbre de Judes o de l’amor, a finals de març
Entre mitjans de març i principis d’abril és el torn de l’arbre de Judes, un dels arbres que més llueix en el moment de la floració.
L’arbre de Judes (“Cercis siliquastrum”), conegut també com a arbre de l’amor o de Judea, és nadiu de la regió mediterrània oriental i del sud-oest del continent asiàtic. El seu port més aviat modest —difícilment supera els 10 o 12 metres d’alçària— i l’absència d’un fullatge gaire dens fan que passi més aviat desapercebut bona part de l’any, al contrari del que passa aquests dies, que es troba en el seu moment àlgid a causa de la floració.
A finals de març també acostumen a treure les primeres fulles el lledoner, un dels arbres més nombrosos de la ciutat. També és el moment del castanyer d’Índia, la morera o els roure cerrioide
La mèlia, a finals d’abril
Un altre arbre especialment agraït en el moment de la floració és la mèlia (“Melia azedarach”). Es tracta d’un arbre nadiu del sud-oest del continent asiàtic. És un arbre de port mitjà —pot arribar a fer més de 10 metres d’alçària— , fulles compostes i flors de color lilós que s’agrupen en ramells vistosos.
La floració s’inicia habitualment entre principis i mitjans del mes de maig i les flors donen pas a fruits globulars: una mena de boletes que s’agrupen formant raïms que persisteixen a l’arbre tot l’hivern, després de la caiguda de les fulles.
De mèlies en podem trobar exemplars ufanosos a la plaça de la Sagrada Família o al carrer de la Marina. També n’hi ha als carrers de la Selva de Mar, de Biscaia, de Quito, de Mandri, Gran de Sant Andreu i d’Aiguablava o al Parc de Diagonal Mar, entre molts altres indrets.
La xicranda, quan arriba el mes de juny
La floració de la xicranda se sincronitza habitualment amb l’arribada del mes de juny a la ciutat de Barcelona, normalment durant la primera setmana.
La xicranda (“Jacaranda mimosifolia”) és un arbre autòcton de l’Amèrica del Sud, de països com Bolívia, el Brasil o l’Argentina. El clima suau de Barcelona i del litoral és força idoni per a aquesta espècie, especialment sensible a les glaçades de l’interior i el nord del país.
Les flors exuberants i vistoses en forma de campana d’aquest arbre forà són sens dubte unes de les més apreciades pels barcelonins. Apareixen ara, abans que surtin les fulles. Les flors són molt boniques però tenen el contrapunt de ser flors molt enganxoses. Quan cauen solen quedar ben adherides a les voreres o damunt dels vehicles.
Les fulles de la xicranda tenen un comportament un xic estrany, ja que a Barcelona solen aguantar damunt l’arbre el pic de l’hivern i acaben caient a finals d’aquesta estació o principis de la primavera, una mica a la inversa de la majoria d’arbres. Es tracta de fulles compostes i d’aspecte similar al de les mimoses o les falgueres.
El roure australià, a principis de juny
El roure australià (“Grevillea robusta”) és un arbre de fulla perenne i de grans dimensions —pot fer de 18 a 35 metres— que ha anat guanyant protagonisme a la ciutat de Barcelona durant els últims anys. Malgrat el seu nom, aquest arbre no té res a veure amb els roures que coneixem del gènere “Quercus”. Es tracta d’un arbre forà, nadiu del sud-est d’Austràlia. Aguanta bé la sequera i el fred moderat, fins a -8 ºC.
Les fulles són compostes i de grans dimensions. Entre finals de maig i mitjans de juny les seves flors grogoses, daurades amb tocs rogencs, criden molt l’atenció. Les flors —tubulars— s’agrupen en inflorescències de 12 a 18 cm de llargada i s’orienten cap amunt.
La seva fusta és de bona qualitat, ja que triga molt a podrir-se. S’hi fan instruments musicals.
En trobem un exemplar catalogat a la via Augusta, de 17 metres d’alçària i nascut el 1914, i un altre als Jardins dels Drets Humans, a Sants-Montjuïc. A banda, n’hi ha diversos d’alineats al carrer de Badajoz, també en podem veure al carrer de Bilbao, al carrer del Clot, a l’avinguda de Vallcarca o al carrer del Marroc, entre d’altres.
La tipuana, per Sant Joan
La tipuana (“Tipuana tipu”), un arbre que no passa desapercebut quan les seves flors —que cauen amb facilitat— omplen de “confeti floral” els carrers i places de la ciutat.
La tipuana és nadiua de països com Bolívia, l’Uruguai, el Paraguai i del nord de l’Argentina. És un arbre molt abundant a la ciutat de Buenos Aires, per bé que des de fa força anys també ho és a Barcelona, on el clima temperat de la capital catalana n’afavoreix la presència. La tipuana va ser introduïda a principis del segle passat per Jean-Claude-Nicolas Forestier.
En castellà es coneix amb el nom de “palo rosa”, un nom que prové del color rogenc de la seva resina. A Barcelona sol arribar a alçàries compreses entre els 10 i els 15 metres, però al seu hàbitat natural pot arribar fins als 40 metres.
Es tracta d”un arbre curiós perquè es comporta com a caducifoli o perennifoli en funció de les condicions ambientals. A Barcelona, podríem dir que es comporta com un caducifoli que va una mica a deshora. El fruit de la tipuana és un llegum amb aspecte de sàmara. Els fruits es mantenen damunt de l’arbre durant tot l’hivern.
L’arbre del foc, a finals de juny
L’arbre del foc (“Brachytion acerifolius”) és un arbre curiós i, fins no fa gaire, ben poc conegut pels barcelonins. Es tracta d’una de les noves espècies d’arbrat viari que s’ha comprovat que toleren bé la sequera, la contaminació i les altes temperatures. Tampoc sol patir gaires problemes sanitaris. És un bon candidat, en definitiva, en un context de canvi climàtic i d’alta contaminació atmosfèrica com l’actual.
Originari de Nova Gal·les del Sud i Queensland (Austràlia) és considerat un dels arbres tropicals més bonics del món gràcies a les seves flors vermelloses que recorden les flames del foc.
Es tracta d‘un arbre cada cop més fàcil de veure a Barcelona, però encara relativament rar a la ciutat.
En podem trobar exemplars antics (més de 75 anys) als Jardins Mossèn Costa i Llobera (Montjuïc), al Jardí d’Aclimatació de Montjuïc i al Parc de la Ciutadella . També exemplars joves de forma dispersa, a diversos carrers i jardins de la ciutat.
L’acàcia de Constantinoble, al juliol
L’acàcia de Constantinoble (“Albizia julibrissin”) és una espècie nadiua del sud-est i l’est d’Àsia que va ser introduïda a Europa pel noble italià Filippo Albizzi al segle XVIII.
L’acàcia de Constantinoble es coneix també amb el nom d’arbre de les sedes, un sobrenom que se li atribueix per la sedositat de les seves flors, caracteritzades per contenir una multitud d’estams de color porpra que en sobresurten.
Les fulles, caduques i semblants a les de les falgueres, tenen la peculiaritat que es tanquen de nit o bé quan plou.
L’acàcia de Constantinoble s’ha convertit en un arbre força comú a la ciutat, on n’hi ha més de 1.100 exemplars repartits per carrers, places i jardins. Les seves dimensions mitjanes —5-10 metres d’alçària—, juntament amb la seva resistència a la sequera i a la duresa urbana en general, fa que sigui un arbre cada vegada més usat en alineacions de carrers.
Entre els exemplars més espectaculars cal destacar el del Parc de la Ciutadella, considerat arbre d’interès local. Al carrer del Taulat, al Poblenou, se’n troben nombrosos exemplars alineats. També n’hi ha al carrer de Bilbao, al carrer de Caracas, al carrer d’Aiguablava, al carrer del Poeta Cabanyes, al carrer del Roser, al passeig de Sant Joan, a l’avinguda de Josep Tarradellas i a Montjuïc, entre molts altres punts de la ciutat.
La sòfora del Japó, a mitjans de juliol
La sòfora o acàcia del Japó (“Styphnolobium japonicum”) no és curiosament nadiua d’aquest país, el Japó, sinó de la Xina i l’est de l’Àsia, on des de fa molts anys es planta a prop dels temples budistes, tal com reflecteix un altre dels noms amb el qual es coneix: l’arbre de les pagodes.
Es tracta d’un arbre caducifoli, de fulles compostes i flors de color crema o blanquinoses que s’agrupen en ramells. En caure s’acumulen a terra,com passa també amb les flors de les tipuanes. Els fruits són una mena de llegums cilíndrics.
És un arbre força comú a la ciutat de Barcelona. És de creixement ràpid, resisteix bé la contaminació i la sequera estival, genera una ombra generosa i, a més, té qualitats ornamentals i estètiques. Els exemplars adults poden arribar a assolir alçàries compreses entre els 10 i els 20 metres.
