compartir
Les acàcies de Constantinoble són uns altres arbres que floreixen amb ganes des de fa uns dies a Barcelona, enguany una mica abans que l’any passat, tal com ha passat amb d’altres espècies com les tipuanes o la xicranda. L’acàcia de Constantinoble és un arbre curiós, tant per la seva fisonomia, com pel fet que es caracteritza per tancar les fulles quan es fa fosc.
L’acàcia de Constantinoble, un arbre asiàtic
L’acàcia de Constantinoble (Albizia julibrissin) és un arbre menut (5-10 m) nadiu del sud-est i l’est d’Àsia, des de l’Iran fins a la Xina i Corea. Va ser introduït a Europa al segle XVIII pel noble italià aficionat a les plantes, Filippo Albizzi. El terme julibrissin és la denominació en persa d’arbre de la seda.
Es tracta d’un arbre cultivat a moltes ciutats d’Europa, tant en carrers com en zones enjardinades, ja que és molt resistent al fred i tolera situacions d’estrès hídric i de calor. La temperatura ideal de desenvolupament, però, es mou entre els 18 i els 26 ºC.
També s’ha cultivat a l’Àfrica tropical i als Estats Units. Se’l considera espècie invasora al Japó i als Estats Units a causa del seu ràpid creixement i expansió.
Fulles que es tanquen de nit
Una característica curiosa d’aquest arbre són les fulles, semblants a les de les falgueres. Es tracta de fulles compostes, caduques, que tenen la peculiaritat que es tanquen de nit o quan plou. Es parla de nictinastia, és a dir, de la capacitat que tenen les fulles d’algunes plantes per adoptar posicions diferents de dia i de nit.
L’acàcia de Constantinoble, per tant, té les fulles esteses de dia i plegades de nit. Sembla que aquest tipus de moviment és habitual en algunes espècies tropicals que pateixen grans variacions de temperatura entre el dia i la nit. Els canvis de turgència que pateixen les cèl·lules foliars són responsables de l’obertura o el tancament de les fulles.
L’acàcia de Constantinoble no és l’únic arbre que té aquesta peculiaritat, ja que és força habitual en diferents espècies del gènere acàcia.
No s’ha de confondre la nictinastia amb la capacitat de reaccionar al tacte que tenen alguns arbres i plantes, un mecanisme de defensa davant dels herbívors que se’n volen menjar les fulles. Si les fulles es marceixen quan es toquen, aleshores són poc apetitoses per als animals i l’arbre se’n beneficia.
Flors sedoses
L’acàcia de Constantinoble es coneix també amb el nom d’arbre de les sedes, un mot que se li atribueix per les flors sedoses, caracteritzades per contenir una multitud d’estams de color porpra que en sobresurten. Les flors s’agrupen fent ramells, cadascun dels quals conté diverses flors rosades.
Els seus fruits maduren a la tardor i resten damunt de l’arbre força temps. Les llavors s’emplacen dins d’un llegum allargat que penja de les branques de l’arbre. Els llegums inicialment són de color verd i, quan van madurant, es van tornant de color marró. Mesuren aproximadament 10-20 cm de longitud.
On podem trobar l’acàcia de Constantinoble?
L’acàcia de Constantinoble s’ha convertit en un arbre força comú a la ciutat, on n’hi ha més d’un miler d’exemplars repartits per carrers, places i jardins. Les seves dimensions mitjanes, juntament amb la seva resistència a la sequera i a la duresa urbana en general, fan que sigui un arbre cada vegada més usat en alineacions de carrers.
D’entre els exemplars més espectaculars cal destacar el del Parc de la Ciutadella, considerat arbre d’interès local. Al carrer del Taulat, al Poblenou, se’n troben nombrosos exemplars alineats. També n’hi ha al carrer de Bilbao, al carrer de Caracas, al carrer d’Aiguablava, al carrer del Poeta Cabanyes, al carrer del Roser, al passeig de Sant Joan, a l’avinguda de Josep Tarradellas i a Montjuïc, entre molts altres punts de la ciutat.
L’acàcia de Constantinoble en realitat no és una acàcia
Malgrat que el seu port i les seves fulles recorden les de les acàcies africanes (les típiques del desert i la sabana), en realitat no ho és pròpiament, per bé que pertany a un gènere proper (Albizia), el qual s’engloba dins la mateixa subfamília Mimosoidae, en què trobem les acàcies veritables.
Les veritables acàcies africanes (diverses espècies dins del gènere Acacia) viuen en extenses regions africanes i del Pròxim Orient, sobretot en punts del desert del Sàhara —allà on hi ha un mínim de pluviositat— i a la sabana (el Sahel).
Les acàcies són arbres de fulla caduca i port mitjà que es caracteritzen per la presència de grans espines i fulles compostes. El fruit és un llegum allargat.
Acostumen a viure en planes o zones lleugerament inclinades, en àrees semidesèrtiques o desèrtiques. S’enfilen per les muntanyes saharianes fins als 2.000 m.
