(ACN) L’Any Teresa Pàmies va arrencar el 2019 coincidint amb els 100 anys del naixement de l’escriptora i finalitza ara, just quan fa una dècada de la seva mort, amb la publicació d’un recull inèdit de cartes personals i professionals. Sota el títol “M’agrada escriure. M’agrada rabiosament” s’hi agrupen una selecció de 32 cartes d’entre els anys 1938 i 2002 enviades a amistats i familiars, a escriptors, editors i, fins i tot, als censors de la seva obra amb qui “dialogava” per salvar-la.
La correspondència, “història en minúscula”
El llibre constitueix una aproximació a la història “a través de la petitíssima història en minúscula que és la correspondència“, opina el fill de l’autora i també escriptor Sergi Pàmies, que durant anys ha custodiat moltes de les missives i que signa el pròleg de l’obra.
Pàmies considera que la correspondència concentra “tota la seva capacitat de lluita, de compromís, de fidelitat a les persones i a les seves idees, tot barrejat amb tocs d’intimitat com les esplèndides cartes al fill gran”. Hi ha un repertori de raons d’escriure cartes, hi afegeix Pàmies: “Amistat, proximitat, afecte, però també professionals, d’intendència, o sobre la censura. És una manera d’explicar la història en majúscules a través de la petitíssima història en minúscula que és la correspondència”, diu.
La selecció també permet fer-se càrrec del ventall de temes que Pàmies tractava en les seves cartes, començant per “l’aclaparadora” correspondència familiar pròpia d’algú que va estar més de 30 anys a l’exili, apunta Montserrat Bacardí, editora del llibre.
Missives conservades
Pàmies ha custodiat bona part de la correspondència de la mare, ja des d’abans de la seva mort, i ara s’hi ha capbussat per l’interès del comissariat de l’Any Teresa Pàmies, la qual cosa agraeix. La selecció inclou també missives que no estaven en possessió de la família i que Montserrat Bacardí ha anat localitzant en indrets com l’Arxiu Nacional de Catalunya, la Biblioteca de Catalunya o a l’estatal Arxiu General de l’Administració, a Alcalà de Henares.
Pàmies i Bacardí coincideixen a dir que la virtut del llibre no són ni revelacions ni “sorpreses” amagades en la correspondència, sinó més aviat el testimoni d’un temps i de la personalitat de la seva autora. “Ens hem pres la llicència [de publicar-ho] tant perquè la meva mare era una bona escriptora de cartes, com perquè no hi ha res que atempti contra la seva intimitat”, exposa el fill.
Un darrer al·licient del recull és, per a Bacardit, que ajuda a entendre tota una època del món literari català. L’editora destaca com les cartes són testimoni d’uns anys de “professionalització” dels escriptors a casa nostra, però també complementen amb mirada femenina un univers —literari i en general— molt dominat pels homes.
