Una de les primeres reflexions de Teresa Pàmies en aquesta conversa és per reivindicar la literatura popular. L’escriptora critica que alguns l’hagin anomenat despectivament literatura “per a les porteres” o que alguns crítics la considerin aliteratura. Pàmies afirma que no li importa com l’anomenin i que sap que “aquesta manera d’explicar les coses, aquesta literatura molt propera a la realitat, connecta”. En aquesta línia, com a coneixedora del gènere dels boleros, apunta quin concepte de l’amor i quin tipus de dones apareixen en aquestes composicions. Assegura que hi trobem “veritables orgasmes d’amor. Dones submises, dones rebels, dones que viuen la passió amorosa en els seus aspectes, no solament els bonics sinó també en els sòrdids, que n’hi ha”.
A propòsit del comentari de Joan Barril sobre la major presència social de la dona, però també dels casos de violència de gènere, Pàmies creu que “hi ha una reacció molt primària, i a vegades malvada, contra els efectes de l’alliberament de la dona” i es queixa de l’actitud d’alguns jutges que davant d’una violació consideren que la dona la consent, sense defensar-se prou. Una mentalitat que “potser s’arreglarà per un procés d’educació i de conscienciació”. Tot i això, pensa que no es pot negar que “les coses han millorat” i destaca que hi ha “homes joves que amb la seva parella i pares de família que s’organitzen de manera que aquesta injustícia no existeixi”.
La crisi de l’esquerra
Teresa Pàmies també fa balanç en aquesta entrevista del període democràtic i aprofundeix en l’evolució ideològica de diverses forces polítiques. Afirma que “la dreta d’avui no és la dreta del 36” i que “la gent d’esquerra, cometríem un gran error si titlléssim la gent que es mou entorn del conservadorisme de feixistes, perquè nosaltres sabem el que són els feixistes”.
L’autora considera que “en política cada vegada serà més important l’honestedat” i que molt més rellevant que els símbols, ho és l’actitud.
Tenir programes que responguin a les necessitats reals, no a les inventades, i tenir gent disposada a portar endavant aquest programa”. Això, conclou, és el que “li falta a l’esquerra catalana.
De fet, va més enllà i assegura amb contundència que “l’esquerra està desfeta”. Membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya, Pàmies reivindica que “no és un partit comunista clàssic” i es mostra “partidària de donar vida al PSUC” per la creixent influència del PSC.
Defensa dels valors comunistes
Pàmies reivindica la vigència i fa una clara defensa de l’ideal comunista en tant que “és una idea d’alliberament de la humanitat” i recorda que “hi ha gent que ha deixat la vida en aquesta lluita per una esquerra revolucionària”. Però alhora considera que “ha estat un error dels comunistes, pensar que era l’única esquerra” i reconeix el malestar provocat per la deriva autoritària de la Unió Soviètica.
Es té un ideal i aquest ideal es practica allà on un està, faci el que faci. A l’associació de veïns del teu barri, o entre els estudiants o entre els alumnes de les escoles. Tothom pot donar la seva opinió sense portar un carnet al front.
Seguint amb aquesta línia i tornant a la literatura, Pàmies també insisteix en la importància i vigència de la de caràcter testimonial. Recorda que malgrat que “hi ha gent que es pensa que això no és comercial” aquest tipus de producció memorialísica té èxit i que ella la cultiva “no per refrescar la memòria, sinó perquè coneguin coses que els qui les hem viscudes pensem que són importants pel que tenen de defectes i d’errors i pel que tenen d’encerts”.
