Barcelona va acollir dues exposicions universals en molt poc temps: l’una, el 1888; l’altra, el 1929. Així com la del 1888 va mostrar la primera revolució industrial, la del vapor, l’Exposició del 29 havia de mostrar la segona revolució industrial, la de l’electricitat. L’Exposició Internacional del 1929 volia ser sinònim de modernitat, però va tenir lloc en una època de gran inestabilitat i es va inaugurar després de força obstacles.

Ho expliquen al programa ‘Cròniques de BarcelonaJoan Fuster Sobrepere, professor d’Història Contemporània de la UOC; Juan José Lahuerta, cap del Col·leccions del MNAC; Carme Grandas, investigadora de la Societat Catalana d’Estudis Històrics; Eduardo Mendoza, escriptor, i Montse Madrilejos, autora del llibre “El flamenc a la Barcelona de l’Exposició Universal”.

Objectiu: l’electricitat

L’Exposició Universal del 1929 a ser el segon gran moment de creixement de la ciutat. El primer havia estat l’enderroc de les muralles i la construcció de l’Eixample. Aquesta exposició, dedicada al corrent elèctric, havia d’ajudar a electrificar Catalunya i fer el canvi del vapor a l’electricitat a la indústria.

El panot de Barcelona i la construcció de l’Eixample

L’icònic panot va fer que l’Eixample deixés de ser un fangar

Va passar aquí

Tensions socials

En realitat, el projecte va sorgir per primer cop el 1909 i la data de l’esdeveniment havia de ser el 1914. Però aquell any, a Barcelona, hi va haver la Setmana Tràgica i Espanya tenia molt recent la pèrdua de les colònies. Les lluites socials entre els obrers i les organitzacions sindicals contra la patronal i la burgesia, van causar morts i tensió social. Per tot plegat, el projecte es va endarrerir. Finalment, l’Exposició Universal es va inaugurar el 19 de maig del 1929 amb Alfons XIII, quan l’electricitat ja no era tan nova.

Pistolerisme, la guerra entre la patronal i els sindicats als anys 20

Entre el 1918 i el 1923 van morir a trets més de 400 persones a Barcelona

Va passar aquí

Context mundial complicat

A més dels problemes interns, el context mundial tampoc no afavoria un esdeveniment d’aquesta mena. El 1914, va esclatar la Primera Guerra Mundial. Poc després, va esclatar la Revolució Russa. El mateix 1929, va tenir lloc el crac de la borsa dels EUA. I, encara, a escala nacional, el cop d’estat de Primo de Rivera va dur la dictadura entre el 1923 i el 1930. Aquest darrer fet va afectar de ple l’organització de l’exposició.

Qui va organitzar l’Expo?

L’Exposició del 29 va ser un projecte de la burgesia industrial catalana impulsat per la Lliga Regionalista. Però amb l’arribada al poder de Primo de Rivera, la Lliga va perdre el poder i el projecte es va espanyolitzar. Malgrat tot, la burgesia barcelonina va seguir estant al darrera de l’organització i no va veure amb mals ulls la dictadura de Primo.

Espanyolització del projecte

Sota la dictadura de Primo de Rivera, el projecte es va espanyolitzar: es van eliminar les quatre columnes de Puig i Cadafalch que simbolitzaven les quatre barres de la bandera de Catalunya; es va crear el Poble Espanyol, una reproducció de l’arquitectura tradicional espanyola; es va fer l’exposició d’art espanyol més gran que s’ha fet mai i es van construir edificis que oferien una imatge tradicional del país, més que no pas una imatge moderna.

Montjuïc, el lloc ideal

En poc temps, la població de Barcelona s’havia multiplicat per cinc. Havia de créixer i Montjuïc oferia espai per a habitatge i per a jardins, una obsessió de l’època. Era un lloc fàcil d’edificar i d’expropiar. L’Exposició va ser l’excusa perfecta per urbanitzar Montjuïc i posar-hi ordre.

Edificis conservadors vs. edificis moderns

Puig i Cadafalch va ser l’autor d’alguns dels edificis de l’exposició. Hi havia un gran contrast entre els edificis d’estils conservadors construïts pels organitzadors, i els d’estil modern edificats pels convidats internacionals. Mentre a Barcelona es construïen els edificis de la muntanya de Montjuïc, a Chicago feia 40 anys que es construïen gratacels. Els edificis de la muntanya de Montjuïc van néixer per ser efímers, però es van acabar mantenint.

Molta feina i poc habitatge

La construcció de l’Exposició, amb un gran programa d’obres públiques, com ara la construcció dels nous túnels del metro, va portar a la ciutat milers de treballadors de la resta d’Espanya. La manca d’habitatge assequible va afavorir l’aparició dels barris de barraques i les construccions precàries.

Barraquisme i habitatge precari a la Barcelona del s: XX

Milers de treballadors van arribar per les obres del metro, l’Expo del 29 i, més tard, a la postguerra

Va passar aquí

El llegat de l’Exposició

L’Exposició va tancar portes el 30 de gener del 1930. D’una banda, va ser un èxit de visitants: la van veure més de dos milions de persones. Els barcelonins van adoptar la muntanya de Montjuïc com el nou espai d’esbarjo i de lleure. No va servir, però, per modernitzar la indústria. I va ser un desastre econòmic: l’Ajuntament en va pagar els deutes fins als anys 80. Se’n va beneficiar el port de Barcelona i la xarxa de transport de la ciutat. Es van pavimentar carrers i es va canviar l’enllumenat de gas per l’elèctric. Però de negocis, se’n van fer més aviat pocs.

L’estadi de Montjuïc i l’Exposició Universal del 29

L’estadi ha viscut èpoques d’esplendor i d’altres, en les que ha caigut en l’oblit

Va passar aquí