La protesta contra la lleva de soldats per anar a la guerra del Marroc, va ser l’espurna d’una revolta urbana de dramàtiques conseqüències coneguda com la Setmana Tràgica.
El juliol de 1909, la ciutat de Barcelona vivia un moment d’agitació important davant l’evident crisi econòmica. En aquest context, va aparèixer un nou motiu de preocupació i descontent, la Guerra del Marroc. La societat tenia encara molt present la Guerra de Cuba, en la que les famílies, especialment les catalanes, havien perdut fills, pares i germans. Però tot i així, el cap del govern va decidir que el punt d’embarcament de tropes fos el port de Barcelona i davant la manca de soldats de lleva, es va començar a incorporar soldats de la reserva, fonamentalment de la regió militar de Catalunya. Aquesta decisió va generar un malestar important i es van començar a produir moviments de protesta entre la classe treballadora, que era la que més patia el reclutament. Però també s’hi van afegir les classes mitges i fins i tot els industrials, que no tenien cap interès a perdre els seus treballadors.
Manifestacions contra la Guerra del Marroc
Davant els reclutaments i les notícies de les matances que arribaven de l’Àfrica, l’ambient social es va escalfar i es van començar a produir manifestacions contra la guerra. Les primeres van ser sobretot de dones, que protestaven per la mobilització dels seus marits i fills. Després, el conflicte va créixer i es va escapar de qualsevol control polític, convertint-se en una pseudo-revolta popular.
La Setmana Tràgica va durar, exactament, set dies. Va començar el dilluns 26 de juliol i es va acabar el diumenge 2 agost. Els incendis de centres religiosos i les barricades al carrer van ser una constant durant tota la setmana. La revolta va tenir dos elements importants: l’antimilitarisme i l’anticlericalisme. La gent considerava, amb raó, que l’església estava del costat del rics. Per aquest motiu, a Barcelona es van cremar infinitat de convents, especialment de monges. Molts d’aquests incendis van ser contemplats per la població com un espectacle.
La Setmana Tràgica va tenir conseqüències dramàtiques. Amb l’arribada de l’exèrcit, el què havia començat com una revolta urbana, es va convertir en un autèntic enfrontament armat. Els carrers es van omplir de barricades fetes amb llambordes o mobles que es baixaven de les cases. Les armes dels revoltats eren, també, casolanes. L’exèrcit, en canvi, estava perfectament armat per actuar igual que en una situació de guerra. El resultat va ser de més d’un centenar de morts i milers de ferits.
Després de la setmana tràgica, la repressió
Immediatament després de la Setmana Tràgica, es va produir una repressió molt forta. Es van tancar centres obrers i escoles racionalistes, es van produir centenars de consells de guerra, i es van acabar executant cinc penes de mort. Una d’elles, la de Francesc Ferrer i Guàrdia, ha passat a la història com a símbol de la repressió. Ferrer i Guàrdia havia estat el fundador de l’Escola Moderna a Barcelona i ha passat a la història com un dels protagonistes de la renovació pedagògica.
A partir dels fets de la Setmana Tràgica, Joan Maragall va escriure una reflexió al voltant de la necessitat del perdó. Es preguntava per què una part important de la ciutadania havia portat a terme una revolta com aquella que no havia tingut cap conseqüència positiva per a ells. Al cap d’un any, l’escriptor Pere Coromines va oferir una resposta. Va dir que a la gent la reclutaven per anar a una mort segura a l’Àfrica; per tant, per morir a l’Àfrica, millor morir a casa.
