Abans de l’esclat de la covid-19, diferents punts de Barcelona s’havien convertit en territori de venda a la manta. Dia rere dia centenars de manters ─sobretot a l’estiu o per Nadal─ s’hi instal·laven per oferir roba, calçat o accessoris. Ara, malgrat que la pandèmia s’ha relaxat, no han tornat: la pressió policial contra el col·lectiu, el coronavirus i un turisme tímid han buidat la ciutat de “top manta”.
De fet, segons Lamine Sarr, portaveu del Sindicat Popular de Venedors Ambulants, que ara de manters n’hi hagi pocs s’explica per dues raons principals: la “persecució” dels cossos de policia i la por del virus. “Hi ha moltes persones que tenen por d’acostar-se als altres o bé comprar un producte que més gent hagi pogut tocar“, explica. “La venda a la manta és actualment molt més difícil”, sentencia Sarr.
Les alternatives: el camp, la ferralla o vendre fora de la ciutat
Els obstacles que descriuen des del sindicat han empès els manters a la precarietat, perquè ja no els queda ni la opció de dedicar-se a vendre productes falsificats. Sarr relata que “moltíssimes persones s’han endut la manta a altres pobles, alguns han anat a treballar al camp i un bon gruix recullen ferralla”. I, diu, “els pocs que queden estan aguantant al carrer“, en zones com el Maremagnum o la Rambla.
El Maremagnum i la Rambla, dels últims reductes de manters
Durant el matí i fins al migdia, un grup reduït d’uns 20 o 30 venedors sol estendre la mercaderia a la rambla de Mar, a tocar de l’entrada del centre comercial Maremagnum. El Saer Der és un dels joves subsaharians que es manté amb el “top manta”. L’exerceix des de fa cinc anys i, afirma, mai no ho havia passat tan malament com ara: “És dur. A vegades no venem res en quatre o cinc dies“, narra Der.
Ell confirma que, davant d’un escenari cru, molts dels seus companys s’han vist forçats a recollir i vendre ferralla; una alternativa que no els ha permès, ni de bon tros, fugir de la pobresa. El Boussirou Ndiaye fa pocs mesos que va arribar a Barcelona i, després de provar sort amb la manta a l’estiu, ara busca coure, metalls i altres materials pel 22@. “No tenim cap sortida… i hem de menjar i pagar l’habitació“, lamenta.
Al marge de la ferralla, un grup d’exmanters ha anat a parar al taller autogestionat del sindicat, al recinte fabril de Can Batlló. Allà confeccionen i cusen roba que després vendran a la botiga Top Manta i, alhora, es formen en espera que alguna empresa els contracti. Ara bé, Sarr és contundent: “Necessitem que les administracions busquin la manera perquè puguin cobrar ajudes socials, fer formació o els donin els papers per treballar com tothom“.
Llista d’espera per formar part de DiomCoop
Qui també els dona oportunitats és DiomCoop, una cooperativa d’exmanters creada el 2017 per l’Ajuntament de Barcelona. Des de l’ens treballen perquè els qui han exercit la venda a la manta s’obrin camí en àmbits com la moda, la gastronomia o la logística. Segons Marie Faye, que n’és la presidenta, tenen “més llista d’espera que mai” justament perquè la venda ambulant és ara més complicada.
