El 20 de gener de 2001, l’església de Santa Maria del Pi, a la plaça del Pi, va ser l’escenari d’una protesta històrica del col·lectiu de les persones migrades per aconseguir papers. Clara Norma Falconi, portaveu de Papers per a Tothom, recorda els fets d’aquells dies.
L’origen de la protesta
L’origen de la protesta va ser el canvi de la llei d’estrangeria per part del Govern espanyol, encapçalat aleshores per José María Aznar. El 23 de gener del 2001 va entrar en vigor el decret pel qual es podien expulsar del país totes les persones migrades que no disposessin de papers de permís de residència regularitzats.
L’any 2000 va haver-hi una crida a la regularització, però per a les persones migrades va ser un engany perquè no sabien ni quina documentació havien de presentar, ni on havien de fer-ho. D’aquesta manera, la majoria de sol·licituds van ser rebutjades i aquestes persones van quedar exposades a l’expulsió a partir del 23 de gener.
La tancada a l’església del Pi
El col·lectiu de migrants afectat per la nova llei va decidir mobilitzar-se. En primer lloc, van mirar de fer els actes de protesta a la Catedral, cosa que havien pactat amb el rector, però quan hi van arribar es van trobar les portes tancades. La segona opció, presa per la comissió que es va formar, va ser anar a l’església del Pi. Allà van trobar la col·laboració de mossèn Vidal. Quan la policia es va presentar a l’església per desallotjar les persones congregades per la protesta, Vidal els va dir que per sobre de la llei estava l’Evangeli i no ho va permetre.
Aquell diumenge, els membres de la tancada van estar debatent quines actuacions farien i com havia de ser la vaga de fam que es plantejaven. En arribar la nit, les persones que tenien fills a càrrec seu van marxar i la resta es va quedar. Mossèn Vidal, en comprovar la determinació dels migrants, els va cedir l’església en la seva totalitat perquè s’acomodessin com els semblés.
Les primeres nits, els membres de la tancada van dormir a terra, però mossèn Vidal es va moure entre els col·lectius de veïns del barri i gràcies a aquests, es van aconseguir matalassos i mantes, així com aigua i sucs.
La protesta s’estén
La protesta contra la nova llei d’estrangeria es va estendre ràpidament a altres esglésies de la ciutat, unes 10, i s’hi van sumar quasi un miler de persones. També s’hi va afegir una església de Cornellà. A Barcelona, l’església de Sant Pau es va convertir en la de les dones. Per a les dones migrants, aquesta visibilització va ser molt important perquè sovint, la seva lluita queda eclipsada per la dels homes.
De seguida va començar la vaga de fam. Al replà de la casa parroquial es va posar el col·lectiu de marroquins. Al pati, els pakistanesos. Al teatre, els indis. A la part baixa de l’edifici, els africans. Tothom es va acomodar el millor possible perquè a causa de la manca d’ingesta i per estalviar energia, calia estar estirat.
La victòria!
La tancada a l’església del Pi va durar 47 dies, quinze dels quals, en vaga de fam.
Finalment, la lluita de l’església del Pi va acabar en victòria. El govern va rectificar i es van concedir papers per a tots els migrants, no només per als que havien dut a terme la protesta.
