Al pati de l’actual Biblioteca Nacional de Catalunya, al carrer de l’Hospital 56, hi ha el recinte que durant cinc segles va ser l’hospital general de la ciutat. Aquí és va obrir per primera vegada un cos humà per tal de saber com era el seu interior.

El teatre anatòmic

L’Hospital General de la Santa Creu es va crear el 1401 a partir de la reorganització dels quatre o cinc petits hospitals que hi havia a la Barcelona. Es va convertir, així, en el gran hospital de tot Catalunya des del segle XV fins a principi del segle XX, quan es va tancar i, de manera progressiva, els diferents serveis es van traslladar al nou Hospital de Sant Pau i la Santa Creu.

L’any 1569, aquest hospital ja tenia un teatre anatòmic on es feien disseccions de cadàvers. Així està testimoniat en una inscripció sobre la porta d’entrada al recinte. Aquesta nova fita científica va suposar un pas endavant en el coneixement del cos humà.

L’antic amfiteatre anatòmic de la ciutat encara es conserva, tot i que ja no es fa servir. En aquest lloc, els metges i cirurgians feien disseccions anatòmiques i aprenien com era l’interior del cos humà. Aquesta nova pràctica cal entendre-la en el context d’un canvi filosòfic i religiós, en el què s’entén com la manera de conèixer l’obra de Déu.

Els cadàvers per a les disseccions eren de persones pobres que morien en aquest hospital i de les quals ningú no reclamava el cos.

L’apotecaria

L’apotecaria de l’antic Hospital de la Santa Creu, allò que avui se’n diria farmàcia, era el lloc on es guardaven els medicaments. Aquí, l’apotecari major treballava les diferents substàncies que li portaven -herbes, pedres, minerals, restes animals, etc- i elaborava les medecines. Per fer els medicament s’utilitzava aigua corrent i per això, en aquesta farmàcia hi ha una de les dues fonts d’aigua potable que hi havia a tota la ciutat al segle XV. L’altra encara existeix i es troba davant de l’església de Santa Maria del Mar, com s’explica en aquest capítol de 2017 del Va passar aquí.

El galenisme

La medecina del 1700 es fonamentava en una teoria mèdica anomenada galenisme. Era una doctrina que va perdurar gairebé dos mil·lennis. Comprenia el cos humà a partir de l’equilibri dels diferents fluids corporals. Practicava la moderació, és a dir, mantenia que l’individu havia de tenir una relació de moderació amb tot allò que l’envoltava i una actitud respectuosa amb els hàbits, com ara la son, el menjar i el veure o les passions. També tenia molt en compte la relació amb l’aire i el medi ambient, cosa molt important en l’època perquè va permetre les primeres intervencions en el medi. D’aquesta manera, a partir del 1700, la medecina va abandonar l’actitud fatalista i va començar a actuar per millorar les condicions d’higiene.