El 1486 es va instal·lar al Palau Reial de Barcelona el Tribunal del Sant Ofici, conegut també com a tribunal de la inquisició. La presència d’aquest tribunal eclesiàstic va suposar per la ciutat de Barcelona un sistema eficaç de control social, de censura i de control del pensament.
El Tribunal de la Santa Inquisició va ser creat per primer cop a Castella a petició dels Reis Catòlics, Isabel i Ferran, l’any 1478. Vist l’èxit, Ferran el Catòlic va decidir ampliar la jurisdicció del tribunal als seus regnes patrimonials de la Corona d’Aragó.
El tribunal més temut
L’objectiu de la santa inquisició era la cerca i captura d’heretges i de qualsevol delicte contra la fe. Es perseguien qüestions com la sodomia, la bigàmia, l’homosexualitat, la blasfèmia o qualsevol altre delicte que atemptés contra els manaments de Déu.
Contra el que sovint es pensa, la inquisició no tenia com a objectiu ni els jueus, ni els musulmans o els qui no eren cristians. Però quan alguna d’aquestes persones es convertia al cristianisme, passava a ser sospitós de forma automàtica, perquè es dubtava de la sinceritat de la seva conversió.
Els actes de fe
A la plaça del rei, igual que a la plaça de la Catedral o al passeig del Born, és on habitualment se celebraven els actes de fe. Els actes de fe eren la presentació pública de les sentències del tribunal de la inquisició. El dia abans, es plantava al lloc una creu blanca i una de verda que anunciaven la celebració de l’acte. L’endemà, tots els condemnats sortien en processó des del palau de la inquisició, el palau Reial Major, i eren traslladats a la plaça on es llegia la sentència en un acte públic.
Els 13 calabossos que tenia el tribunal de la inquisició estaven situats al soterrani de l’antic palau Reial de Barcelona. Aquí es portava els detinguts, als quals, normalment, no se’ls comunicava la causa de la seva detenció. La inquisició, d’aquesta manera, no buscava jutjar uns fets, sinó obtenir una confessió per obtenir un penediment. Per obtenir la confessió es feien servir tota mena de mecanismes, com els interrogatoris i la tortura. La tortura no era considerada un càstig, sinó una tècnica per obtenir la veritat. Per a aquest motiu, les tortures es realitzaven sota control mèdic per evitar la mort del pres. Quan s’acabava la fase inquisitorial, començava el judici. Al judici, l’acusat tenia dret a la defensa, però l’advocat el posava la inquisició.
Control reial
El tribunal de la inquisició era especialment útil pels reis, perquè actuava sota el seu control. Prova d’això és el túnel que unia de forma secreta el tribunal de la inquisició amb el tribunal de la reial audiència. Els diputats de la Generalitat es van oposar de forma rotunda a l’existència d’aquest passadís. Aquesta oposició va tenir conseqüències greus: la inquisició va fer detenir el diputat reial i el diputat militar, que es van passar dos anys a la presó malgrat les peticions de llibertat del rei i del papa.
Les penes que imposava el tribunal eren de tipus divers. Les penes més lleugeres eren els anomenats sambenito, una mena de davantal i barret en punxa a mena d’escarni públic. Després hi havia el càstig físic, com ara les fuetades. Les penes més greus podien ser a galeres, en realitat una pena de mort diferida, o directament la condemna de mort, que es feia cremant el reu a la foguera. Si el condemnat no acceptava la darrera confessió, se’l cremava de viu en viu. Un cop cremats, els cadàvers eren abandonats al camp perquè fossin devorats per les bèsties.
El tribunal de la inquisició va condemnar uns 5.900 barcelonins.
El problema per investigar el tribunal de la santa inquisició de Barcelona és que una bona part de la documentació es van perdre, perquè durant el trienni liberal del 1820, quan va ser abolida la inquisició per segona vegada, la gent de la ciutat va cremar tots els arxius. Aquest va ser el pas previ a la desaparició definitiva del tribunal el 1834.
