Després de la Segona Guerra Mundial, un grup de nens de Polònia robats pels alemanys van ser portats a viure al barri del Coll, a l’antiga Casa Marsans. 

Durant la Segona Guerra Mundial, Heinrich Himmler, un dels homes més poderosos de l’entorn d’Adolf Hitler, va crear una organització que tenia com a objectiu millorar la “raça ària”. Per tirar endavant el projecte calien nens rossos i d’ulls blaus i els nazis els van anar a buscar a la regió de Silèsia, a Polònia, considerada per ells territori alemany. Els nazis van segrestar els nens, van matar els seus pares i van dur les mares a programes de reproducció selectiva. Es calcula que van ser segrestats uns 200.000 nens, però quan els aliats van entrar a Alemanya només en van trobar 30.000. Els nens alliberats van ser confinats a camps de refugiats a Salzburg, Àustria. Els aliats no sabien què fer-ne i van decidir repartir-los entre diferents estats. Espanya, preocupada per rentar la seva imatge, va decidir acollir part d’aquests nens.

La dona del cònsol polonès de l’època i l’encarregada de la Delegació de la Creu Roja polonesa a Barcelona, Wanda Morbitzer Totzer, van liderar l’operació d’acollida amb el suport del govern polonès. En un primer moment, es va plantejar com una estada de vacances. Mai es va plantejar que es quedessin definitivament. De fet, es van portar uns cinquanta o seixanta mestres de Polònia, també refugiats, perquè tinguessin cura de l’educació dels petits mentre durés l’estada.

Al principi, tots els petits havien d’anar a una casa del carrer del Lliri, però com que hi havia nens i nenes, els van separar i van portar les nenes a una casa cedida per la família Marsans al passeig de la Mare de Déu del Coll 41. En aquesta casa també s’hi van instal·lar els educadors, i la casa va ser declarada Escola Oficial Polonesa.

A la Casa Marsans de Barcelona hi havia uns 150 nens d’entre dos i setze anys. La xifra variava ja que tan aviat n’arribaven com se n’anaven. Durant les primeres setmanes, per exemple, alguns nens van ser reclamats per les seves famílies i van ser retornats a Polònia. Els últims van marxar deu anys més tard.

En la seva estada a Barcelona, els nens i nenes van fer els estudis de primària i secundària i van aprendre castellà i polonès, ja que venien totalment germanitzats. Per aquest motiu, també se’ls va haver d’educar al voltant de la seva identitat i dels seus costums. Quan arribaven a l’adolescència, se’ls matriculava a l’Escola del Treball, a l’Escola de la Dona o a la Massana. Morbitzer va aconseguir que totes aquestes escoles fessin preus especials a les matrícules per aquests nois. També se’ls van proporcionar contractes d’aprenentatge i van començar a treballar. Finalment, els nois i noies van ser enviats a Búfalo, als EEUU, on hi havia una colònia polonesa. Va ser una decisió de Morbitzer, que pensava que aquella Espanya no era el millor lloc per començar una nova vida. Només se’n van quedar a Barcelona un o dos. Els darrers a marxar ho van fer l’any 1956 i contra la seva voluntat, perquè ja s’havien fet al lloc.

A la Casa Marsans hi ha una placa que recorda l’estada d’aquells nens a Barcelona durant deu anys. Aquí, el consolat de Polònia celebra cada any la festa de Nadal amb les famílies poloneses que viuen a la ciutat.