Enmig del batibull pel conflicte de la droga al Raval i al districte de Ciutat Vella, la sala Baluard de venipunció reivindica la tasca diària que fa al barri, a l’avinguda de les Drassanes. Fa anys que està situada en aquest emplaçament, però, de tant en tant, quan es detecta un repunt de consum al carrer, alguns li atribueixen l’origen de tots els mals. El personal que hi treballa en defensa la utilitat, que va més enllà d’oferir un espai segur de consum.
El CAS Baluard ─sigles de Centre d’Atenció i Seguiment─ és un centre de reducció de danys en què els addictes a tot tipus de substàncies poden entrar a prendre’n de manera segura i higiènica. Té dues sales, una per al consum inhalat i l’altra per a l’injectat, i en tot moment els sanitaris estan a prop dels drogodependents per evitar sobredosis. “És una forma eficaç perquè no hi hagi morts associades a la droga“, rebla l’Ester Aranda, de la direcció.
Però la tasca de la sala va més enllà del consum supervisat, que és majoritàriament de cocaïna i heroïna. També s’hi va a esmorzar, a dutxar-se, a moderar les dosis o seguir tractament en cas de voler deixar l’addicció. “És un centre que intenta reduir la problemàtica, però potser Baluard no pot assumir tot el conflicte de les drogues ni del Raval, ni de Ciutat Vella, ni de Barcelona”, diu el Diego Arànega, que hi coordina els tractaments.
Potser Baluard no pot assumir tot el conflicte de les drogues ni del Raval, ni de Ciutat Vella, ni de Barcelona”
Treure el consum del carrer
Davant la creixent percepció d’inseguretat per part del veïnat, el personal del CAS recorda que una de les funcions principals de l’equipament és empènyer les persones drogoaddictes a consumir-hi a dins, per evitar que es prengui la droga al carrer. Fins a l’agost d’enguany, hi han passat gairebé 700 persones al mes de mitjana, 400 de les quals han consumit a l’interior i, per tant, no ho fan, o no tant, a la via pública.
María Isabel, usuària: “Em dona protecció i seguretat”
La María Isabel Borbalás és usuària habitual d’aquesta sala de venipunció des de fa uns 12 anys. No té llar pròpia i ara fa cinc mesos que dorm cada nit a la intempèrie: “[Baluard] Em dona protecció i seguretat. No em veig sola, i al carrer sí que t’hi veus”, relata. A banda de trobar un sostre durant unes hores al dia, en els darrers dos anys ha pogut reduir les dosis i ja no s’injecta, sinó que fuma cocaïna.
El de César Henao és un cas similar. També dorm al ras, no té papers i, per tant, no pot treballar de forma regularitzada. Lamenta que l’espiral de la precarietat l’ha portat pel camí equivocat. “En veure’m tan oblidat, allunyat i malament, he estat dèbil i he caigut en les drogues“, diu. Aranda reconeix les múltiples vulnerabilitats que els travessen. “Atens una problemàtica que té a veure amb la pobresa i la marginalitat, no tant sempre amb les drogues. Les drogues tenen una funció molt de supervivència“, sentencia.
El primer pas és l’atenció a peu de carrer
Molts dels usuaris de la sala Baluard hi arriben derivats pels equips d’educadors de carrer. La seva feina és clau, perquè s’encarreguen d’acostar-se a les persones drogodependents que consumeixen a la via pública i els proporcionen l’ajut que necessiten. “Pateixen una estigmatització molt forta i tenen por de ser ateses pels agents socials”, explica l’Ona Gázques, educadora d’Àmbit Prevenció.
A banda de crear un vincle de confiança amb els usuaris i derivar-los als serveis pertinents, aquestes educadores també s’encarreguen de recollir les xeringues que queden al carrer. Els seus estris de feina són un contenidor petit groc, que alerta del perill del contingut, i unes pinces per agafar amb seguretat les agulles de terra. Gázques nega que el nombre de xeringues sigui ara superior i, de fet, apunta que la xifra és similar a la del 2019.
