Aquest dimarts, 3 de març del 2020, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha sentenciat sobre l’IRPH, l’índex de referència per al càlcul del tipus d’interès en els préstecs de les caixes, i deixa a interpretació de cada jutge la resolució de cada cas. Això podria propiciar una nova allau de demandes al jutjat número 50 de Barcelona.
El jutjat de les clàusules terra
En aquest jutjat aquest 2020 s’acumulen ja més de 40.000 expedients relacionats amb les clàusules terra. Aquest tipus de clàusula fixa un interès mínim a pagar ―normalment entre un 3 i un 3,5 % ― en la quota de la hipoteca, independentment de si baixen els tipus d’interès.
Un d’aquests expedients és el del Joan Piera. Es va adonar que tenia una clàusula terra quan els tipus d’interès baixaven però la quota de la seva hipoteca era la mateixa. Va interposar una denúncia al jutjat número 50 de Barcelona, el 2018, l’únic que tramita aquests procediments contra les entitats financeres a la província. Però el tràmit s’allarga i per això assegura que se sent defraudat i enganyat. “És una lluita que hauria d’estar resolta”, afirma Piera.
Col·lapse judicial
En declaracions a betevé, la jutgessa degana de Barcelona, Mercè Caso, afirma que hi ha set magistrats treballant al jutjat número 50 i, a més, s’ha reforçat l’equip de lletrats i el cos administratiu del jutjat. Per això conclou que ja “no s’hi poden dedicar més recursos perquè no es poden desatendre altres situacions”. La jutgessa degana explica, a més, que moltes de les sentències es recorren a l’Audiència Provincial. Per tot plegat, el procés s’allarga en el temps.
Per Alejandro Olivé, advocat i membre dels serveis jurídics de l’Associació de Bancs, Caixes i Assegurances, (ADICAE), concentrar les demandes a un únic jutjat produeix dos efectes. D’una banda, un efecte dissuasiu que només beneficia a la banca i, de l’altra, un fraccionament del pagament o de la responsabilitat.
Tant la jutgessa degana de Barcelona, Mercè Caso, com des de l’associació ADICAE, s’aposta pels laudes arbitrals amb validesa jurídica per alleugerir els jutjats. Però la jutgessa adverteix que aquests sistemes alternatius tenen un requisit i és que totes dues parts en conflicte els acceptin. L’associació ADICAE considera que el col·lapse del jutjat és una manera de retardar el retorn dels diners cobrats de més per part de les entitats financeres. El seu advocat, Alejandro Olivé, és pessimista. “En via extrajudicial no conec cap cas en el qual hagin retornat els diners, sempre s’excusen en qualsevol disbarat per no fer el pagament”. Afegeix que els bancs responen “ves al jutjat” davant la reclamació dels clients. “Saben perfectament que la meitat de la gent potser no demandarà“, conclou.
Cronologia de la sentència
El 9 de maig del 2013, el Tribunal Suprem va fer pública una sentència que declarava nul·les les clàusules terra per manca de transparència, però els diners a retornar s’havien de calcular posteriorment a la data d’aquesta sentència. Contràriament, la sentència del 21 de desembre del 2016 del Tribunal de Justícia de la Unió Europea va considerar que el criteri del Tribunal Suprem espanyol establia “una protecció dels consumidors incompleta i insuficient” i que no suposava “un mitjà adequat i eficaç per cessar l’ús de les clàusules abusives”. Per tant, els diners s’havien de retornar des del primer rebut cobrat de la hipoteca.
Aquest fet va provocar un increment de les denúncies als bancs. Malgrat tot, el Consell General del Poder Judicial, el màxim òrgan de govern dels jutges, va decidir crear un únic jutjat provincial per tramitar les denúncies, que va entrar en funcionament l’1 de juny del 2017. Malgrat incrementar-ne els recursos, el coll d’ampolla que ha produït aquest canvi en la gestió dels expedients és considerable.
