“Un és d’allà on han nascut els seus fills”, diu Saïd El Kadaoui Moussaoui mig rient i sense pensar-s’hi gaire. Per això proposa enregistrar aquest ‘Retrats‘ al Recinte Modernista Sant Pau, on van veure la llum els seus dos nens quan aquest espai encara tenia l’ús original d’hospital. Ara bé, xerrant amb ell ràpidament queda clar que conceptes com el d’origen o identitat però també personalitat o salut mental no són senzills d’acotar.

Saïd El Kadaoui Moussaoui fa anys que se submergeix en les profunditats de la condició humana: sobretot com a terapeuta, docent i escriptor, però també com a àvid lector i ciutadà curiós. Les seves explicacions estan farcides tant de referències a autors als qui admira com de situacions quotidianes, fonts que l’han ajudat a ampliar la mirada i ordenar els pensaments. La combinació de pòsit teòric i experiència vivencial li han forjat una veu carregada de capacitat d’anàlisi però també d’empatia, atent com està sempre a les arestes i els marges no sempre clars entre els quals oscil·len els límits d’allò saludable.

No podem entrar ni al seu cervell ni a la seva consulta, però sí resseguir els sediments de tot aquest coneixement acumulat a través de les seves obres: És autor de ‘Límites y fronteras’ (2008), ‘Cartes al meu fill. Un català de soca-rel, gairebé’ (2011), ‘No’ (2016) i ‘Radical(es): Una reflexión sobre la identidad’ (2020). Dilemes interns, conflictes relacionals, dols, esperances, pors, prejudicis, desitjos inconfessables, frustracions… Els llibres de Saïd El Kadaoui Moussaoui brollen vida amb tots els seu matisos i intensitat i ens empenyen a agafar consciència sobre la pròpia existència.


Soc terapeuta perquè no només veig el patiment, sinó també tots els recursos que una persona desplega per fer front a les seves dificultats

Retrats Saïd El Kadaoui

Què ens fa ser com som?

“Geni i figura fins a la sepultura”, “Com més vell, més pell”, “Dos fills d’un ventre i cadascun de son temple”, “Abans s’agafa un mentider que un coix”, “Pels ulls l’ànima es veu, i per la boca es treu”, “Caràcter que fluixeja, voluntat que es maneja”… La llengua és plena de frases fetes i refranys que fan referència a la personalitat. Aquest afany de la cultura popular per sistematitzar, per intentar trobar lògiques que ens permetin estar preparats davant la infinitud de conductes possibles és un bon reflex de fins a quin punt el caràcter ha estat sempre objecte d’interès i, ben sovint, motiu de desconcert.

Però com es defineix la personalitat de cadascú? Què hi ha de genètic, d’innat i de social en el caràcter? Es pot modelar si es vol o estem determinats sense remei i no cal ni que ho intentem i, encara menys, esperem que els altres en siguin capaços? Doncs bé, el caràcter “ve d’un lloc misteriós que ens fa únics“, assegura Saïd El Kadaoui Moussaoui, que també remarca la importància de l’entorn durant els primers anys de vida en la conformació del nostre tarannà.


Per canviar el teu caràcter, primer l’has d’acceptar

Ens recorda que quan naixem depenem molt de les cures i que el tipus de vincle que s’estableix entre el nadó i qui se n’encarrega afectarà el seu desenvolupament. Recollint les idees del psicòleg John Bowlby, en distingeix tres categories: el vincle segur, el vincle ansiós i el vincle desorganitzat. En el primer cas, s’afavoreix un creixement traquil perquè la criatura té tot allò que necessita però alhora se li dona progressivament espai propi. Un vincle ansiós surt de la por i la sobreprotecció, que provoca inseguretat en l’infant. Finalment, un vincle desorganitzat és aquell on hi ha negligència i el bebè està desatès.

Tenint en compte això, cal saber també que “el caràcter roman” i que el més útil és conèixer-lo, acceptar-lo i saber veure’n les qualitats. Només des d’aquesta posició és possible treballar per potenciar altres trets que no ens són pròpiament característics: “Hi ha persones que diuen ‘soc introvertit i vull ser extrovertit’ i es passen la vida forçant coses que no són i llavors no hi ha veritat”. Si no “remes a favor del teu caràcter, perds molt de temps’, conclou.

Retrats Saïd El Kadaoui

Identitat

El que volem ser, el que acabem sent i què consideren els altres que som o hauríem de ser són variants de la identitat de l’individu que gairebé mai estan en plena sintonia. Quan aquestes tres identitats, les anomenades pels estudiosos del fenomen migratori a França “identitat de fet”, “identitat reivindicada” i “identitat prescrita”, entren en conflicte es genera un malestar perquè, com assenyala Saïd El Kadaoui Moussaoui, “tots necessitem pertànyer a una família, a un grup, a una societat”.

El psicòleg, expert en aquesta qüestió, insisteix que la identitat no és un tema menor i que “pertànyer és importantíssim, no un luxe”. No trobar un encaix satisfactori pel que fa al sentiment de pertinença pot derivar en una fragilitat que és el que explica que certes persones s’adscriguin a una secta o abracin moviments com l’islamisme violent.


Els atemptats del 17-A no tenen justificació però sí explicació

En la conversa apareixen els atemptats del 17 d’agost del 2017 a Barcelona, sobre els quals El Kadaoui Moussaoui ha reflexionat i escrit a bastament. Assumeix que aquest és un trauma personal i social “molt complicat de superar” però considera que “la forma en què l’hem digerit és a través del silenci i, en canvi, n’hem de poder parlar.” Considera que aquests actes injustificables tenen “explicacions molt complexes i molt tristes”, i que tot i que sigui “molt difícil” cal “intentar arribar a una explicació que ens permeti prevenir que no passin aquest tipus de coses”.

Retrats Saïd El Kadaoui portada llibre Radicales


Migració

Saïd El Kadaoui Moussaoui va viure l’experiència migratòria quan era un nen, quan la seva família va deixar el Rif i es va instal·lar al Berguedà. Aquesta circumstància personal l’ha empès a rumiar especialment sobre les implicacions d’aquest trànsit, que ha estat una constant des que “l’home es va posar dret i va veure l’horitzó”, però que “és ple de dificultats quan un viatja per necessitat”.

Parafrasejant el psiquiatra Joseba Achotegui, ens fa veure que la migració, com tot canvi, implica els seus dols. “El canvi de la migració és gran i, per tant, el dol és complex”, assegura. D’una banda, és un dol parcial perquè el país que es deixa enrere continua existint. També és un dol recurrent, perquè molts elements provoquen el record d’allò que està lluny. I, a més a més, és múltiple perquè és un dol “per la terra, per les llengües, per l’estatus social”…


La migració provoca ambivalència i afecta la identitat. Per anar bé l’ha d’eixamplar. La solució és sentir-se arrelat de manera múltiple

A les particulars sensacions íntimes s’hi ha de sumar l’impacte de la mirada externa: “Quan migres esdevens l’altre, l’altre marginat, l’altre que demana, i això produeix patiments enormes”, explica El Kadaoui Moussaoui. Pel psicòleg, l’òptim és que la persona sigui capaç de sumar capes d’identitat a la seva trajectòria vital i no “amputar una part de la història” perquè això “porta ineludiblement al fracàs”.

Però perquè tendim a marcar la diferència i, en tot cas, ens costa relacionar-nos-hi en igualtat i amb naturalitat? El Kadaoui Moussaoui destaca la importància de l’espai de joc durant la infància i assegura que com més ampli sigui, més ens predisposa a esdevenir éssers més flexibles i capaços de jugar amb les idees: “De vegades ens tallen les ales des de molt petits, ens tallen la creativitat per aquest eixamplar el món i ens convertim a éssers dogmàtics”, afirma.  

Salut mental

Actualment ningú dubta dels beneficis de mantenir-se en forma físicament per gaudir d’una bona salut. En les darreres dècades, s’ha estès l’atenció al cos però… i les emocions? Segons l’Organització Mundial de la Salut, una de cada quatre persones experimentarà algun problema de salut mental al llarg de la seva vida però aquesta continua sent, en molts casos, una qüestió tabú, que incomoda o per la qual es passa de puntetes. Per desconeixement i per estigma. El malaurat impacte de la pandèmia del coronavirus en aquest àmbit pot ser una oportunitat per deixar de mirar a una altra banda i encarar aquest fenomen col·lectiu.

Saïd El Kadaoui Moussaoui posa l’èmfasi en la importància de destinar recursos a la prevenció per aconseguir diagnòstics precisos que sàpiguen diferenciar les situacions de conflicte de les de patologia i permetin acompanyar adequadament cada persona. Així s’evitaria que alguns casos de patiment fort acabessin derivant en trastorn.


L’atenció primària està saturada de situacions vitals greus que requereixen tractament perquè no esdevinguin patologia

Preguntat per què vol dir salut mental ens respon que “trobar un lloc còmode a la teva vida”. I com es fa això? Primer hem d’acceptar que “tots tenim conflictes, amb els fills, amb la parella, amb un mateix…” i reconèixer que “no ens agraden” però entendre que els conflictes s’han d’afrontar perquè si no “et van perseguint i arriba un dia que allò sí que esclata.”

Considera que un terapeuta és un acompanyant, que “té una teoria o, per anar bé, en té moltes al cap sobre què vol dir ‘individu sa'”. Per això la seva funció no és donar respostes sinó facilitar que cada pacient “vegi on està malament, els seus punts forts i els punts febles” per reconduir allò que li dificulta una vida plena. Cada persona té un ritme però la teràpia no és un estat permanent, el treball es fa per “solucionar” allò que passa.

Escoltar Saïd El Kadaoui Moussaoui remou, fa més audible la veu interna que recorda els sabuts deures pendents que gairebé tots tenim, però també proporciona coratge per transitar les incomoditats, únic camí possible per assolir una vida lliure i conscient.

Retrats Saïd El Kadaoui