17-A
en primera persona

17-A, en primera persona. Els testimonis

L’atemptat a la Rambla va commocionar Barcelona el 17 d’agost del 2017. Un any després, testimonis directes repassen en primera persona com van viure aquell dia i quins records en conserven. En alguns casos, van ser-ne víctimes. En d’altres, hi van acudir després dels primers senyals d’auxili.

El 17 d’agost del 2017, 10 minuts abans de les cinc, una furgoneta envesteix centenars de persones a la Rambla de Barcelona

El conductor del vehicle és Younes Abouyaaqoub, de 22 anys, que és abatut a trets el 21 d’agost a Subirats [l’Alt Penedès]

El balanç de l’atemptat a Barcelona és de 15 persones mortes, una durant la fugida del conductor, i més d’un centenar de ferits

Sílvia Gallart, víctima atemptat 17-A

És barcelonina, però viu a Ripoll. Aquell dia, la Sílvia havia baixat amb el seu marit a dinar al port. Tornant per la Rambla, va estar a punt de ser atropellada per la furgoneta de l’atemptat. A la mateixa hora, la seva filla era a la plaça de Catalunya. Assegura que hi ha imatges que no podrà esborrar mai del cap. Per això, ara lluita perquè se li reconegui la condició de víctima del 17-A.

“La mort vestida de color blanc venia de cara. I t’esquiva a l’últim moment. Arxivar tot això, costa…”

La Sílvia recorda perfectament el primer cop que va veure la furgoneta. En canvi, després van venir uns moments confusos que ha oblidat. “No recordo si vam arribar a caure, o no. Hi ha coses que el cervell no em recorda. No sé l’estona que vam estar així […]. Intentem trucar a la meva filla, no en recordo el número […]. Ella no en sabia res. En aquell moment a la plaça de Catalunya la gent no sabia el que havia passat”. A partir d’aquell moment, ja recorda perfectament tot el que va passar: la recerca de la seva filla, com es van amagar en una botiga de roba i com, ja al vespre, la policia els va dir que podien anar cap a casa. Aquella nit, però,  no van poder tornar a Ripoll. El cotxe el tenien aparcat a l’interior del perímetre de seguretat i no el van poder agafar.

Xavi Rodríguez, tècnic assistencial SEM

El Xavi treballava aquell dia a la unitat de comandament del SEM. Aquesta unitat és l’encarregada de fer el triatge de les víctimes. És una tasca delicada perquè decideix l’ordre d’atenció dels ferits. L’objectiu és salvar el màxim nombre de vides. El més important, diu, és que tot i lamentar les víctimes van acabar satisfets amb la feina que es va fer aquell dia.

“La decisió de quines víctimes portes primer a l’hospital és molt difícil. La resta, s’ha d’esperar…”

La unitat de comandament del Sistema d’Emergències Mèdiques que va anar fins a la Rambla ja va veure en arribar que aquella intervenció seria diferent. “En arribar vam trobar un caos, evidentment. Policies dient-nos que baixéssim, hi havia víctimes al carrer que ens reclamaven, i a poc a poc ja et vas fent a la idea que la dimensió de l’incident és molt gran i que has de canviar les pautes d’actuació […]. Normalment el triatge el fas en un punt concret i no en un espai tan dispers com ens va passar a la Rambla […]. Les decisions del viu i el mort, i del viu al que està més greu i que has de portar a l’hospital, això és difícil”.

Adriana Martín, familiar víctimes atemptat 17-A

És víctima de l’atemptat malgrat que aquell dia no va trepitjar la Rambla. Minuts després de l’atac, l’Adriana va saber per un vídeo penjat a la xarxa que la seva mare i la seva germana n’havien estat víctimes. Després del cop inicial, va començar un altre malson. La ciutat estava tancada i ella no aconseguia localitzar-les.

“Sé que la mala notícia de la meva vida ja me la van donar el 17-A, però ara soc incapaç d’agafar el telèfon…”

L’Adriana va haver d’esperar unes setmanes per saber què els havia passat a la seva mare i a la seva germana. Ara ja estan recuperades, però van passar moments molt crítics. “Quan es va tornar a despertar recorda que l’havien portat a un locutori i que hi havia molts estrangers. Ella buscava la meva germana i no la trobava. Se l’havien endut al final de la botiga on apilaven els cadàvers. Van donar prioritat a la gent que es podia salvar, amb lesions menys greus. Una hora després, algú va alertar que el cos es movia i se la van emportar a [l’Hospital de] Sant Pau. Si no l’haurien deixat morir. De com ha estat tot a com està és un miracle”.

Miguel Martín, treballador servei neteja Barcelona

El Miguel escombra cada matí la plaça de Catalunya. Aquell 17 d’agost no en va ser una excepció. De sobte, va veure com una furgoneta blanca feia un gir inesperat i entrava a tota velocitat per la Rambla. El seu instint el va fer perseguir el vehicle amb l’escombra. Quan va ser conscient que tenia poc sentit el que feia, va parar i es va posar a atendre víctimes sense parar.

“Se’m fa molt dur tornar aquí cada dia, però no podem tenir por. Barcelona és la nostra ciutat… “

El Miguel, tan bon punt va veure com la furgoneta blanca entrava al passeig central de la Rambla, en va alertar una unitat de la Guàrdia Urbana que era a prop. Assegura que el vehicle va estar a punt de topar amb la Font de Canaletes. Quan va veure que s’allunyava, es va posar a atendre víctimes que demanaven ajuda. “Gràcies a un voluntariat que vaig fer de protecció civil, vaig adquirir uns petits coneixements de primers auxilis […]. Jo vaig estar aquí molta estona perquè el terra estava a una temperatura molt alta, feia molta calor, i en un moment vam anar al Cafè Zurich a agafar para-sols, protectors de les cadires […]. Sempre em quedarà la idea que tant de bo hagués pogut fer alguna cosa més”.

David Martínez, 2n cap comissaria Guàrdia Urbana Ciutat Vella

L’inspector David Martínez coneix molt bé la Rambla. Per això, un dels records que té més gravats d’aquell 17 d’agost és el silenci que hi havia en una de les vies més sorolloses de la ciutat. L’altre record que destaca és la resposta ciutadana, que considera excel·lent. El que menys li va agradar, però, va ser la impotència de no poder atendre totes les víctimes.

“És dur tornar al dia següent i patrullar per un lloc on has vist molt dolor i moltes famílies trencades…”

L’inspector segon cap de la comissaria de la Guàrdia Urbana de Ciutat Vella destaca la rapidesa amb què van actuar aquell dia: “Vam arribar només 20 segons després que s’aturés la furgoneta i no vam enxampar el terrorista perquè, entre cometes, va tenir sort i es va aturar al pla de l’Ós, que és un lloc on hi ha quatre sortides possibles”. A partir d’aquell moment, i després de veure totes les persones que ho necessitaven, David Martínez va començar a atendre gent. “Hi havia gent que se t’aferrava directament a les cames demanant ajuda i era difícil fer-los entendre que sí, potser vostè té una fractura greu, però hi ha una altra dona allà al costat que si no li faig la reanimació cardiopulmonar… Són uns moments durs”.

Matías Modernel, treballador Mercat de la Boqueria

El Matías treballa en una parada de la Boqueria. Sense saber-ho, va estar molt a prop del conductor de la furgoneta. De fet, en vídeos posteriors, el va veure passant corrents per davant de la seva parada. El que més desitja ara és girar full i per això li van incomodar les mostres de condol que es van instal·la al pla de l’Ós. Li recordaven cada matí la por que va passar aquell dia.

“Em vaig creuar amb un africà i, la veritat, el cor em va fer un salt. En aquell moment no te’n fies de ningú…”

L’experiència que va viure el Matías aquell 17 d’agost li ha servit per reflexionar sobre com reacciona la gent en situacions extremes. “Em vaig creuar amb uns nois que eren a la porta d’un bar i em van dir que hi entrés. El propietari, que era a l’entrada, anava seleccionant qui podia passar i qui no. En un primer moment em vaig enfadar i vaig pensar que tots estàvem en una situació insegura i ens havíem d’ajudar, però després és això que un no sap si farà entrar la persona que ha provocat l’atemptat. Primer no ho vaig entendre però després vaig pensar que jo també desconfiava de qui tenia al costat”.

Miguel Prieto / Fran Álvarez, Unitat Fura Mossos d’Esquadra

Miguel Prieto i Fran Álvarez van ser testimonis dels moments d’incertesa i por que es van viure a la Rambla els minuts posteriors a l’atac. Tenien molt presents les imatges dels últims atemptats similars a París i Londres. Per això, tot i atendre les víctimes, no oblidaven que hi podia haver rèpliques. La informació era minsa i confusa.

“La informació que nosaltres teníem era el que ens entrava pel 112 o pel que havia vist la gent…”

Els dos mossos d’esquadra de la Unitat Fura es van prometre quan arribaven a la Rambla que es protegirien. Sabien que viurien uns moments molt difícils i plens d’incerteses: “Va entrar una trucada d’una treballadora d’El Corte Inglés que va alertar que hi havia trets a la planta baixa d’El Corte Inglés de la plaça de Catalunya. I pel carrer de Santa Anna vam anar per veure si era real […]. Intentar atendre les víctimes però a la vegada protegir-les perquè no sabíem (ja que teníem els antecedents de París i Londres) si per qualsevol lloc ens podria venir algú amb una arma per atacar-nos”.

Albert Álvarez, director El Avenida Palace

Els hotels de la zona de la Rambla es van convertir en refugi de gent que escapava espantada. El Avenida Palace, a la Gran Via, n’és un exemple. Va arribar a acollir fins a 600 persones; algunes derivades pel Consolat d’Itàlia, que va posar la seva adreça al Facebook. En alguns casos, van arribar a dormir amb matalassos estesos al terra. L’Albert va ser l’organitzador de tota aquella ajuda.

“Van ser moments de descontrol. Amb l’afany d’acollir gent, no sabíem qui entrava. Hi havia un risc de seguretat greu…”

El Avenida Palace va ser refugi de molta gent que s’escapava de la Rambla. També de gent dels carrers dels voltants que, en moments de confusió, tenien por d’un segon atemptat: “Sorgien desbandades de gent que van afectar l’hotel perquè, entre aquestes 600 persones, n’hi havia que pensaven que havia entrat el terrorista a l’interior […]. Després va arribar moltíssima policia, els Mossos d’Esquadra, i em van esbroncar, entre cometes, per tota la gent que tenia aquí, perquè no estava identificada”.

Merche Cuesta, cap territorial CUESB

Tornava cap a casa quan va rebre una trucada per avisar-la de l’atemptat. Encara no havien activat el seu servei, però sabia que era qüestió de minuts. El Centre d’Urgències i Emergències de Barcelona es va instal·lar en un hotel proper de la Rambla. Per a la Merche, començava una de les seves jornades laborals més intenses. Fins i tot, i per uns moments, va arribar a ser-ne víctima.

“Van haver-hi corredisses [a l’hotel] perquè la gent es pensava que venien terroristes…”

El Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona ha donat suport en molts moments difícils de la ciutat. Merche Cuesta, però, assegura que aquest va ser un cas especial: “L’atemptat va ser molt traumàtic perquè, amb la quantitat de persones que hi havia a la Rambla, moltes persones van poder veure el cotxe, van poder veure l’incident, llavors hi havia moltes persones impactades. Nosaltres fèiem aquest primer atendre, escoltar, treure les pors, a buscar una mica on eren, què necessitaven, ajudar a marxar del lloc on eren. D’altres no, havien de quedar-se”.

Salvador López, responsable restaurant Salsalada

El Salvador va protegir en el seu restaurant fins a 300 persones que fugien de l’atemptat. Diu que hi havia tants nervis que no apujava la persiana ni als policies si abans no els veia la cara. Van estar tancats fins a cinc hores en un local que està a pocs metres d’on va parar la furgoneta. Tot i això, només podien saber què estava passant a l’exterior a través de la televisió.

“Des del restaurant fins a la furgoneta no veia ningú. Va ser un moment en què la Rambla estava buida…”

El Salvador sortia de la boca del metro de Liceu quan va passar la furgoneta. Anava cap a la feina i de seguida es va tancar al restaurant en què treballa per protegir-se. Com ell, moltes més persones que fugien de l’atac. Un cop a dins del local, recorda la falta d’informació: “Anàvem molt justos de bateria, i per això no tenies com comunicar-te. Jo en tenia la justa per informar la meva dona i que ella passés el missatge a la resta de la família. Tot el que ens arribava, hi havia ordres que es contradeien, com informacions contradictòries: són en aquest carrer, en aquest altre, són al restaurant. No, han marxat. Tota la tarda i nit esperant a veure si agafaven el terrorista, si no l’agafaven, si hi havia trets, si el tenies a prop, si havia entrat al meu magatzem, un altre dels comentaris que es deien. Tot això, aquí tancats, sense poder veure res. I a la tele ho donaven tot.”

Clara López, infermera assistencial SEM

Va ser la primera infermera que va arribar a la Rambla el dia de l’atemptat. Recorda que una de les dificultats que van tenir va ser la distància que hi havia entre les víctimes. Era molt important decidir en quin ordre s’atenien en funció de la seva gravetat. L’atzar va fer que, al cap d’uns mesos, li donés les gràcies una de les persones que va salvar.

“Ens els primers moments, la dispersió de les víctimes era tan gran que la nostra feina se’ns va complicar…”

Una de les primeres tasques que va haver de fer aquell dia va ser saber el grau d’urgència de cada una de les víctimes. Després, atendre els que es podia allà mateix. El més important era fer-ho ràpid, però hi ha moments en què primer s’han de tranquil·litzar els ferits: “Els primers moments d’assistir a una situació de múltiples víctimes, sí que és veritat que no podem estar per identificar les persones, només has de dedicar-te a atendre i ja està, però en aquell moment, el marit de la dona que estàvem atenent estava molt nerviós perquè tenia els dos fills allà i no volia deixar-los i podia acompanyar la dona i jo veia que estava en un dilema de què era el millor que podia fer […]. Per intentar tranquil·litzar-lo li vaig dir que em digués el nom i el DNI de la seva dona i jo li ho vaig apuntar en el braç: ‘I així la teva dona estarà sempre identificada i a qualsevol que li ho preguntis sabrà on és i et podrà informar’.”

Joan Portals, comissari Mossos d’Esquadra

El comissari Joan Portals va ser un dels responsables d’organitzar el centre de comandament avançat en un bar proper de la Rambla. Allà decideixen quin serà el perímetre de seguretat per garantir que no entri ningú als llocs dels fets. L’objectiu és permetre que els equips d’emergència i els cossos policials puguin treballar en condicions òptimes.

“Recordo molt de silenci, un silenci terrorífic. I dins del caos d’una situació així, cert ordre…”

En més d’una ocasió, tot el personal sanitari que es va desplaçar fins a la Rambla, va haver de refugiar-se en un lloc segur mentre feien la seva feina. En situacions tenses com les d’aquell dia, les falses alarmes són habituals. “El primer de tot és assegurar la zona i garantir, sobretot, que els serveis d’emergència puguin entrar-hi per poder atendre aquelles víctimes que en aquells moment ho necessitaven, evacuar-les si es podia en els centres hospitalaris o atendre-les en el lloc en funció de la gravetat. I després, també, confinar les persones que estaven per aquí en els diferents locals o comerços.”

17-A, en primera persona. El documental

La dotzena de testimonis d’aquest especial recorden aquell dia. Moltes històries s’entrellacen. Cada testimoni hi aporta el seu punt de vista. Hem evitat mostrar imatges explícites dels ferits i de les víctimes mortals.

17-A, en primera persona. Les notícies

Continguts relacionats amb l’atemptat de la Rambla de Barcelona del 17 d’agost del 2017. Unes informacions publicades al web de betevé.

coordinació: Josep Maâti / redacció: Patrícia Álvarez / vídeos: Anna Ganzinelli, Xavi Camins, Guillem Martínez, Marta Martorell, Maria Solans, Clara Aliaguilla i Eduard Colldecarrera / disseny: Clarens Val / llengua: Departament Lingüístic betevé

 betevé – © serveis informatius de betevé, 2018