El cop d’estat del 23-F, l’elecció de Barcelona com a ciutat olímpica o l’atemptat d’Hipercor són alguns dels moments que Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu rememoren l’any 2008 en aquesta conversa a ‘La tarda’. Amb motiu de les 500 edicions del programa presentat per Elisenda Roca i Adam Martí, els quatre alcaldes socialistes de la ciutat expliquen aspectes poc coneguts de la seva gestió i com van viure personalment fets i situacions que van marcar el present i futur de Barcelona.
Narcís Serra, primer alcalde de la Barcelona democràtica
El 19 d’abril del 1979, Narcís Serra es va convertir en alcalde de Barcelona amb els vots del PSC, el PSUC i ERC, però també de CiU. Recorda amb emoció com va ser Josep Tarradellas qui va travessar la plaça de Sant Jaume per donar-li la vara d’alcalde i reivindica que es va establir un govern de coalició que “funcionava i hi havia moltes iniciatives”.
“Jo vaig entrar sol al despatx… i vaig seure a la cadira… per mi aquella cadira era del Porcioles.”
Serra fa palès les limitacions econòmiques amb què van haver de governar i destaca la tensió viscuda el 23 de febrer del 1981 i explica com, en conversa amb el director de seguretat de l’Estat, Francisco Laína, van decidir “posar cotxes o motos de la Guàrdia Urbana davant de cada caserna militar, per veure si sortien” i com els experts del cos rastrejaven les comunicacions dels militars i així van “comprovar que a Barcelona no es donaven ordres”. Narcís Serra, que va ser alcalde fins al desembre del 1982 i posteriorment també va ser conseller de Política Territorial, ministre de Defensa i vicepresident del Govern espanyol, assegura que en política “la distància més maca és la de l’alcalde”.
“Ens vam trobar que els ingressos eren menys de la meitat de les despeses”. Només “arribàvem a final de mes” per pagar la nòmina.
Pasqual Maragall, l’alcalde que va aconseguir els Jocs Olímpics
Treballador de l’Ajuntament des del 1965 i escollit tinent d’alcalde el 1979, Pasqual Maragall es va posar al capdavant del consistori el desembre del 1982. Recorda moments com la tancada en què va participar com a funcionari, abans de ser alcalde, en contra de la que va ser la primera visita del rei a Barcelona. També comparteix com es va gestar la candidatura guanyadora per fer de Barcelona la ciutat que acollís els Jocs Olímpics el 1992 i coincideix amb Serra en afirmar que només el terrorisme podia fer-la perillar. El qui també va ser president de la Generalitat, considera que “les competències, com més a prop de la gent, millor” i destaca que Barcelona ha estat “un símbol d’això”.
“Dos o tres dies abans (de l’elecció de Barcelona per als Jocs Oímplics) vaig haver de tornar perquè hi havia hagut un atemptat.”
Joan Clos, un metge a l’alcaldia
Tenia 29 anys quan va començar a treballar a l’Ajuntament com a responsable de salut pública. Amb Pasqual Maragall recorda la dura situació que hi havia a molts equipaments sanitaris, com l’Hospital del Mar, i assegura que aquells anys tot “va ser molt dur i s’ha de reconèixer que es va fer un esforç impressionant per redreçar l’aspecte econòmic”. Pel que fa a les crítiques que es reben en llocs de responsabilitat política, assegura que les d’alcalde són “molt directes, per temes molt clars” i són dures d’encaixar.
“Barcelona va jugar un paper molt especial en demanar la Llei de finançament de les hisendes locals.”
Jordi Hereu, una nova generació al capdavant de l’Ajuntament
Quan Narcís Serra va prendre possessió com a alcalde de Barcelona, Jordi Hereu tenia 13 anys i poc imaginava que algun dia ocuparia també aquesta responsabilitat. Llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses i MBA per ESADE, va entrar a treballar a l’Ajuntament el 1997, nou anys abans de prendre el relleu a Joan Clos com a alcalde. Es mostra agraït per la tasca dels seus predecessors i destaca la bona situació econòmica i de gestió que es va trobar quan va agafar les regnes del consistori i insisteix en la bona percepció que genera Barcelona: “Molts alcaldes del món quan venen em diuen que és una ciutat molt viscuda, debatuda”, afirma.
“Barcelona és com una passió que vas vivint dia a dia, no et deixa pensar en res més i crec que és bo que sigui així.”
