Lluís Maria Xirinacs comparteix en aquesta entrevista la seva visió sobre la Transició i es mostra molt crític amb les motivacions i concessions de moltes figures que havien protagonitzat la lluita antifranquista.

L’autor de ‘La traïció dels líders’ considera que “tots els que aspiraven a escons van abandonar pel camí els compromisos, fora d’algú que altre… i aleshores van rebaixar totes les peticions”. Assegura que “van donar com a excusa que hi havia soroll de sabres” però que “això de carregar la culpa als militars, és molt còmode” i que “en aquell moment tot era molt més fàcil del que es deia” i del que es va fer creure a la gent.  

Xirinacs reconeix que va “lluitar duríssimament per l’amnistia de tots” els militars i defensa la seva postura perquè era “una injustícia però és una forma de pacificar. Una cosa tàctica i moderada” i que, en qualsevol cas, “una vegada no passades les comptes el que volia és que no hi hagués un pacte contra natura de consens entre la gent democràtica i la no democràtica”.  

Al seu entendre, va ser un error no mantenir la “tradició de lluita que estava canalitzada per l’Assemblea de Catalunya i tota una colla d’altres assemblees que hi estaven sota”. “Es va cedir massa”, conclou, i amb sensació d’amargor es queixa que, 20 anys després, “els que manen, que són gairebé tots els mateixos d’aleshores” es lamenten de no haver persistit en demandes a les que ells “mateixos que van dir que no”. Es resisteix a citar noms però, preguntat directament pel president de la Generalitat Jordi Pujol, considera que “en Pujol ha fallat”.

Aquest procés ha desembocat en una situació de “desencís de la gent i foment des de dalt que aquest desencís romangui” fins al punt que “enlloc de representants, tenim suplantadors” als qui “mai se’ls acut preguntar a la gent”. Per contra, Xirinacs insisteix en què “l’important és que es reforcin els barris, els municipis, les comarques”. Considera que, seguint el principi de subsidiarietat, les competències s’haurien de repartir d’una manera racional, començant per atorgar a les classes populars totes les que puguin gestionar. 

L’activista, que defineix el seu posicionament polític com “una mena de barreja de nacionalisme i anarquisme”, assegura que “l’individu s’ha d’autodeterminar” i s’ha de trencar la lògica “dels de dalt” als qui els “interessa que els de baix quedin infantils tota la vida”. Seguint aquest argument, assegura que ideològicament està molt a favor de la independència de Catalunya però alerta que “si no hi ha la independència de tots els estaments intermedis, serà un bluf”. 

Després d’anys en la primera línia de l’activisme, Xirinacs explica que fa temps que està centrat, a través de la fundació que ha impulsat, en l’estudi de qüestions filosòfiques i, més concretament, la “globalització del pensament, del diàleg entre civilitzacions, entre cultures… la transdisciplinarietat… i fer que la gent, al costat de la seva ment local, tingui una ment global”.