Si plou a la primavera, Collserola i la Serralada Litoral s’omplen de flors a la primavera, entre aquestes les estepes.
Enguany, la pluja abundant del mes de març ha afavorit l’esclat de la floració de nombroses espècies i que, de moment, el verd imperi arreu. La pluja va arribar en un moment clau per a la vegetació del sotabosc, la qual venia de molts mesos de sequera extrema i condicions dures per a la seva subsistència.
Aquest inici d’abril ha suposat un esclat de verdor i floració a Collserola, tot i que malauradament els mapes del temps no són optimistes a mitjà i llarg termini pel que fa a noves precipitacions. El verd d’aquests dies, si no plou al llarg de l’abril, podria ser un vist i no vist.
Sigui com sigui, aquests són dies de flors al litoral. Entre les espècies que es troben en plena floració a hores d’ara a Collserola hi les les estepes, sobretot l’estepa blanca i la borrera.
Fins a quatre espècies d’estepa floreixen a Collserola
A Collserola hi podem veure fins a quatre espècies diferents d’estepa. Entre finals d’hivern i principis de primavera comença a florir l’estepa blanca, per bé que a mesura que avança l’estació s’hi van sumant la resta d’espècies.
Les estepes (“Cistus”) pertanyen a la família de les cistàcies, que s’identifiquen pel fet de tenir un fruit en forma de càpsula, que s’obre en cinc valves (parts). Són perennes i floreixen al llarg de diverses setmanes a la primavera. A Catalunya hi ha diverses espècies d’estepa, i a Collserola en podem identificar fàcilment fins a quatre.
L’estepa blanca
L’estepa blanca (“Cistus albidus”) s’anomena així, no per les seves flors formades per pètals d’aspecte arrugat però de color rosa intens, sinó per la presència de pèls a les fulles que els dona un aspecte de vellut, de color verd grisenc, més blanquinós.
Aquesta és una de les estepes més esteses a Catalunya, ja que creix a tot tipus de substrat, tot i que la seva distribució es concentra sobretot a les comarques del litoral i del prelitoral. Viu en brolles, és a dir, zones dominades per arbustos de poca alçària, sovint entre pins.
L’estepa borrera
L’estepa borrera (“Cistus salviifolius”‘) es diferencia de l’anterior sobretot per la seva flor, que és blanca, però també per les fulles de tonalitats verdoses —verd fort— a causa de la manca de pèls. L’arbust és menut (20-90 cm) i viu sobretot damunt de sòls àcids del litoral, el prelitoral i algun sector de l’interior.
El tacte aspre de les fulles s’havia emprat per tal d’eliminar la borra de la roba de llana, d’aquí ve el seu nom.
L’estepa negra
L’estepa negra (“Cistus monspeliensis”) és també un arbust propi de terrenys àcids (silicis) que pot arribar a mesurar fins a un metre d’alçària. Es caracteritza per unes fulles més aviat allargades i estretes, molt enganxoses i que desprenen un aroma característic a causa de la presència de glàndules i essències.
Les flors són blanques, més menudes que les de l’estepa borrera. El nom “monspeliensis” fa referència al fet que és abundant a l’entorn de Montpeller, al sud de França. Acostuma a florir una mica més tard que l’estepa blanca i borrera, normalment entre finals d’abril i finals de juny.
L’estepa ladanífera
L’estepa ladanífera (“Cistus ladanifer”) és un tipus d’estepa difícil de trobar a Collserola, tot i que hi és present de forma puntual i es considera una espècie d’interès. De fet a Catalunya és una espècie rara pròpia de zones de sòl silícic pròximes al litoral.
Es caracteritza també per ser un arbust molt aromàtic, de fulles grans, allargades i enganxoses. El tret més distintiu són les flors, blanques i força grans i amb una característica taca de color porpra. La seva resina (làdan) té aplicacions en medicina natural i en perfumeria.
Les estepes, arbustos que s’adapten a la sequera i es beneficien dels incendis
Les estepes són plantes típicament mediterrànies que s’adapten molt bé al període de sequera estival, tret característic del clima mediterrani com el de Barcelona. Es tracta d’uns arbustos perennes, menuts i de floració vistosa a la primavera.
Les estepes per combatre la sequera de l’estiu adopten una curiosa estratègia que s’anomena marcescència, que consisteix en la pèrdua parcial del contingut d’aigua de les fulles, que es panseixen tot esperant la pluja de finals d’estiu o la tardor per tal de rehidratar-se.
La poca presència d’aigua a les fulles, unida a una concentració elevada d’essència, fa que siguin plantes altament inflamables i que puguin propagar fàcilment el foc en cas d’un incendi forestal. Són plantes piròfites, és a dir, que es beneficien dels efectes del foc: les seves llavors són resistents al foc, una característica que els permet germinar després d’un incendi forestal sense competència d’altres plantes i ocupar així l’espai de forma exclusiva.
