L’augment de la consciència feminista comença a permear també el cinema. I tot i que el canvi va més a poc a poc del que voldríem, i el percentatge de directores, guionistes i productores en actiu continua lluny de la paritat, aquest 8 de març us podem proposar una sèrie de títols per veure als cinemes escrits i rodats amb nom, i ulls, de dona.
1. ‘La hija oscura’
Maggie Gyllenhaal, 2021
Mentre passa les vacances a la platja, la Leda es fixa en una jove mare amb la seva filla. La imatge de les seves disputes la trasllada a la seva pròpia joventut, on ella també es va haver d’enfrontar a una sèrie de decisions lligades amb la maternitat amb conseqüències, en ocasions, terribles. L’actriu Maggie Gyllenhaal debuta com a directora i ho fa adaptant una novel·la d’Elena Ferrante i envoltant-se d’un càsting molt femení, encapçalat per Olivia Colman, Dakota Johnson i Jessie Buckley. ‘La hija oscura’ està nominada als Oscar d’enguany en les categories d’interpretació femenina i de guió adaptat.
2. ‘Un pequeño mundo’
Laura Wandel, 2021
Un altre debut per emmarcar: La Nora comença a l’escola, i als dubtes, les pors, les inseguretats i els aprenentatges no sempre fàcils que comporta irrompre en aquest ambient, hi ha de sumar la consciència de que el seu germà gran, l’Abel, pateix bullying. Amb aquest punt de partida i només 72 minuts, Laura Wandel construeix un retrat delicat, tristíssim i clarificador de les dinàmiques que s’estableixen en el pati de l’escola i en la vida, de la necessitat que tots tenim d’encaixar en el nostre entorn, i de la fragilitat dels llaços socials i emocionals, fins i tot el que tenim amb la família. Una meravella.
3. ‘CODA: Los sonidos del silencio’
Sian Heider, 2021
La Ruby és una adolescent de 17 anys que somia amb ingressar a l’Escola de Música de Berklee, però també és l’únic membre que pot parlar i escoltar en una família de sords que depenen d’ella per realitzar la seva feina. Entre el pes de la lleialtat als seus i la persecució d’allò que realment la motiva, la Ruby haurà de prendre decisions i, potser també, fer sacrificis. Amb ‘CODA: Los sonidos del silencio’, la cineasta Sian Heder signa un treball sobre els llaços estrets, i que estrenyen, en el sí de la família, i ens ofereix una comèdia amable que ha rebut tres nominacions als Oscar, incloent millor pel·lícula.
4. ‘Primavera en Beechwood’
Eva Husson, 2021
Beechwood, 1924. Els Niven, un matrimoni d’aristòcrates que han perdut els seus fills a la I Guerra Mundial, es disposen a celebrar a casa seva el dia de la mare. Entre els convidats hi ha el Paul, el fill d’uns veïns, que s’acaba de comprometre amb la jove Emma. Però el Paul ha tingut una relació secreta amb la Jane, la criada dels Niven, i vol passar les darreres hores que pugui amb ella abans de la boda. Amb aquests materials, la cineasta Eva Husson i la guionista Alice Birch adapten una novel·la de Graham Swift per plantejar un drama sobre el classisme i les impossibilitats per ser feliç a l’Anglaterra dels Feliços 20.
5. ‘Cásate conmigo’
Kat Coiro, 2022
La súperestrella musical Kat Valdez és a punt de casar-se amb el també reputat cantant Bastian en una cerimònia en directe, escenificada per al circ mediàtic. Però uns segons abans de dir que sí, la Kat s’assabenta que el seu futur marit li ha sigut infidel, i amb el rampell colèric del moment decideix casar-se amb el primer fan que veu entre la multitud: un absolut desconegut anomenat Charlie. Jennifer López torna al gènere de la comèdia romàntica que tan bons (i dolents) resultats li ha donat en la seva carrera, i ho fa acompanyat d’Owen Wilson i del cantant Maluma, en un film que dirigeix Kat Coiro adaptant un còmic de Bobby Crosby.
6. ‘Language Lessons’
Natalie Morales, 2021
L’Adam és un home bastant quadriculat a qui no li fa molta gràcia el regal que li fa el seu marit: unes classes d’espanyol. Però quan una tragèdia sacseja la seva vida, decideix posar-s’hi i acaba desenvolupant un vincle molt estret amb la professora. Natalie Morales s’estrena com a directora i signa el guió, amb Mark Duplass, d’aquesta tragicomèdia rodada a través d’una aplicació de converses amb webcam.
7. ‘Hive (Colmena)’
Blerta Basholli, 2021
La Fahrije és una dona d’un poblet de Kosovo que, com els seus veïns, espera el retorn dels homes joves de la guerra. Mentrestant, i per sobreviure, decideix treure’s el carnet de conduir i començar un negoci de venda ambulant d’ajvar, un condiment típic dels Balcans. Però el seu modest mitjà per guanyar-se la vida topa aviat amb les costums masclistes del seu poble, que no veuen bé que una dona emprengui, i menys sola. amb ‘Hive (Colmena)’, la cineasta Blerta Basholli va aconseguir una fita pel cinema kosovar en guanyar tres premis al Festival de Sundance.
8. ‘Los amores de Anaïs’
Charline Bourgeois-Tacquet, 2021
L’Anaïs té trenta anys, una feina inestable i un nòvio a qui ja no estima. Un dia coneix el Daniel, que s’enamora d’ella, però en qui es fixa l’Anaïs és en la seva parella, l’escriptora Émilie… Aquest embolic romàntic permet a la cineasta Charline Bourgeois-Tacquet signar una de les comèdies més ben rebudes l’any passat al Festival de Cannes.
Pel·lícules feministes recents dirigides per dones
Les cineastes són, tot i l’onada feminista global, un percentatge reduït en el món del cinema. Les pel·lícules dirigides per dones han rebut el reconeixement del públic i en part de la indústria, però els premis no s’han traduït en reconèixer la feina de les directores.
‘Chavalas’
Vicky Luengo, Elisabet Casanovas, Carolina Yuste i Ángela Cervantes protagonitzen ‘Chavalas’, el debut en el llargmetratge de ficció de Carol Rodríguez Colás. El film no endolceix la realitat, al contrari, juga amb els contrastos, amb moments agredolços, però sempre apostant per un to positiu i lluminós. Malgrat que, de vegades, el relat és previsible i prevalen alguns personatges estereotipats, tot això queda derribat per quatre actrius que s’apoderen de la pantalla i mostren què és ser dona i créixer en una ciutat d’extraradi. Un homenatge genuí a l’amistat, a Cornellà i a l’art.
‘Pearl’
L’òpera prima de la cineasta francesa Elsa Amiel està protagonitzada per l’atleta Julia Föry i el veterà actor Peter Mullan posa el focus en un món, el del culturisme femení. ‘Pearl’ reflexiona sobre les relacions d’explotació, les normes socials, les formes corporals no normatives, la maternitat, l’obsessió per l’estètica i les eleccions, obligacions i complexitats d’una dona. Una pel·lícula molt física, a la qual potser li manca una mica més d’emoció però que, sobretot, ens revela una mirada nova i apassionant.
‘The assistant’
Escrita i dirigida per l’australiana Kitty Green, s’inspira en l’escàndol Weinstein i el moviment del #MeToo. Green va idear el projecte quan investigava els abusos de poder a l’entorn universitari, l’escàndol Harvey Weinstein la va fer canviar d’àmbit per centrar-se en el món de cinema, en aquest cas, a través d’una ficció que li permetia demostrar que no es tractava d’un fet aïllat, sinó la prova d’un sistema de comportament habitual. ‘The assistant’ és un film intel·ligent i oportú, en el qual es poden reconèixer moltes dones. Imprescindible.
‘Shiva Baby’
Una de les millors comèdies de l’any i el descobriment d e la directora canadenca Emma Seligman com una nova veu femenina capaç de reflectir la seva pròpia generació sense renunciar a la tradició. ‘Shiva Baby’ és el seu debut amb un film tan hilarant com incòmode que té el seu origen en un curt del mateix títol que va fer com a treball de graduació a la universitat, basat en dues experiències que Seligman coneixia de primera mà. Pertànyer a una família jueva i haver exercit de “sugar babys” amb un “sugar daddy”.
‘AMA’
Amb un estil sobri i una gran economia de mitjans, la directora barcelonina Júlia de Paz Solvas va dosificant la informació, deixant que el públic assumeixi els dilemes de la protagonista sense jutjar-la ni justificar-la, intentant comprendre determinades decisions. La seva òpera prima ‘AMA’ és un viatge de descobriment incòmode, ple de ràbia i desesperació d’una dona que lluita per una segona oportunitat, en una aposta tan valenta i arriscada, tan transgressora i intel·ligent, com reveladora i contundent.
‘Guapis’
És la primera pel·lícula de la directora francosenegalesa Maïmouna Doucouré, premiada a Sundance i a la Berlinale. El film és el retrat d’una realitat que existeix i condiciona els infants i adolescents. La protagonista viu en la contradicció de la necessitat d’acumular “m’agrades” a Instagram i el fet de tenir una família senegalesa musulmana i molt tradicional, dominada per una àvia absolutament tenebrosa, en què les dones són sistemàticament marginades i reprimides.
La polèmica absurda de la campanya de màrqueting a Netflix, que va provocar reaccions molt violentes per la suposada sexualització de les nenes del cartell promocional, no la va beneficiar en res, tot al contrari, va desvirtuar les seves intencions i el seu missatge més clar: s’han de protegir els menors. Més a prop de la Céline Sciamma de ‘Girlhood’ que del Larry Clark de ‘Kids’, ‘Guapis’ és una pel·lícula valenta, important i necessària. Una gran història contemporània.
‘Beginning’
L’òpera prima de la georgiana Dea Kulumbegashvili va concursar al Festival de Sant Sebastià, on va guanyar la Concha d’Or i tres premis més, millor direcció, guió i actriu. Una història que passa en un tranquil poble de províncies de Geòrgia, on un grup extremista ataca una comunitat de Testimonis de Jehovà. En ple conflicte religiós, el món de la Yana, la dona del líder de l’entitat, s’enfonsa lentament. La seva insatisfacció interior creix mentre lluita per trobar sentit als seus desitjos.
Incòmoda i provocadora, inquietant i impregnada d’una calma tensa i amenaçadora, ‘Beginning’, a mig camí entre el retrat més realista i la paràbola religiosa, produeix sentiments molt contradictoris. Veure bellesa on hi hauria d’haver horror no és fàcil de suportar. Poques vegades ens trobem amb una òpera prima amb una proposta formal i narrativa tan radical i fascinant, i amb un final tan xocant com enigmàtic. Quedem-nos amb el nom de Dea Kulumbegashvili perquè és una de les grans revelacions.
‘On the rocks’
El vuitè film de la cineasta nord-americana Sofia Coppola és el primer que fa per una plataforma de “streaming”, en aquest cas, Apple TV+. Es va convertir, fa tres anys, en la primera dona que va guanyar el premi a la millor direcció en 50 anys del Festival de Canes. Amb ‘La seducción’.
Amb ‘On the rocks’ l’aclamada cineasta torna a centrar-se en la contemporaneïtat per fer una comèdia, en el seu estar més pur, que parla sobre el xoc de generacions. La història d’una escriptora novaiorquesa, en plena crisi matrimonial, que li demana ajuda al seu extravagant pare, un bon vivant, per perseguir el seu marit, que creu que l’està enganyant amb una altra dona. Així comença una aventura per la ciutat que servirà per esbrinar si li està sent infidel alhora que intentarà reconnectar amb el seu pare i retrobar el seu lloc al món.
Sota l’aparença discreta d’una pel·lícula lleugera i menor, Sofia Coppola ens entrega una obra melancòlica i incisiva en què, a més de fer brillar Bill Murray i Rashida Jones, serveix per ampliar una de les filmografies més coherents, personals i inconfusibles de l’actualitat.
‘Las niñas’
‘Las niñas’ és el debut de la saragossana Pilar Palomero, que ja ha triomfat al Festival de Màlaga, on va guanyar el premi a la millor pel·lícula, a la millor fotografia i el de la crítica. La trama gira al voltant de la Celia, una nena d’11 anys, estudia en un col·legi de monges a Saragossa i viu amb la seva mare. La Brisa, una companya nouvinguda de Barcelona, l’empeny cap a una nova etapa en la seva vida: l’adolescència. En aquest viatge, a l’Espanya de l’Expo i dels Jocs Olímpics del 92, la Celia descobreix que la vida està feta de moltes veritats i algunes mentides.
Treballant sempre des de la improvisació, apostant pel naturalisme i sense deixar que les nenes llegissin mai el guió, la directora, més que posar l’accent en la crítica a l’educació religiosa, el posa en les emocions i en el xoc entre un món tradicional i conservador i un altre que mira al futur amb ànsies de progrés i modernitat.
‘Las niñas’ mostra l’itinerari vital de la Celia, un camí de descoberta, d’acceptació i de creixement. I ho fa amb subtilesa, delicadesa i una cura precisa pels detalls. Però l’exagerada ambigüitat, sobretot pel que fa a la relació mare-filla, acaba per frustrar qualsevol conflicte i silenciar un secret familiar que podria ser la clau del film. Com la protagonista, Palomero també busca una veu pròpia.
‘Próxima’
El tercer treball d’Alice Winocour va obtenir el Premi Especial del Jurat al Festival de Sant Sebastià. La cineasta francesa denuncia a ‘Próxima’ la construcció social del sentiment de culpa contra les dones que acaba fent mal als fills a través del model social de mare perfecta.
La Sarah és una astronauta francesa que s’entrena a l’Agència Espacial Europea a Colònia. És l’única dona dins d’un programa exigent. Viu sola amb l’Stella, la seva filla de set anys. Quan entra a formar part de la tripulació d’una missió espacial d’un any de durada anomenada Próxima, s’haurà d’enfrontar a una separació dolorosa que l’obliga a escollir entre les dues coses que més estima: la seva filla i l’espai.
‘La innocència’
La directora de Traiguera Lucía Alemany confirma dues coses: cada cop hi ha més dones directores i que, el cinema que es fa fora dels circuits de Madrid i Barcelona, és cada dia més interessant. ‘La innocència’ és un dels millors debuts dels últims anys i la primera pel·lícula de Lucía Alemany formada a l’ESCAC. Una cinta que li ha permès guanyar a Laia Marull, el Gaudí a la millor actriu secundària. Una història de dones, feta per dones, tant a l’equip tècnic com al de direcció, producció, muntatge, com als personatges que ens mostra.
La Lis, interpretada per Carmen Arrufat, és una adolescent que vol ser artista de circ i marxar del poble on viu. La falta d’intimitat i el safareig que es fa al poble l’obliguen a mantenir en secret la relació amorosa amb un home de més edat.
‘La hija de un ladrón’
L'”opera prima” de Belén Funes, que com Lucía Alemany també s’ha format a l’ESCAC, li ha permès rebre el Goya a la millor direcció novell i el Gaudí a la millor direcció. Un reconeixement a la seva feina i a la pel·lícula que també es tradueix en el Goya a la millor actriu protagonista per a Greta Fernández.
La Sara ha estat sempre sola. Té 22 anys i un bebè. El seu desig és formar una família convencional al costat del seu germà petit i el pare del seu fill. Després d’anys d’absència, i en sortir de la presó, el seu pare Manuel reapareix en la seva vida. La Sara sap que ell és el principal obstacle en els seus plans i, per tant, ha de prendre una decisió difícil: allunyar-lo d’ella i del seu germà.
