Humanitat. La irradia de ment i d’ànima. Commou d’esperit. La inquietud creativa i intel·lectual que Tomàs Pladevall ha desplegat al llarg de dècades de dedicació a la cultura visual l’ha guiat i impulsat tant com les sòlides conviccions ètiques i el permanent compromís social, que l’han convertit en una figura tan respectada i admirada professionalment com estimada i valorada personalment.
Considerat un autèntic mestre de la llum, Pladevall és un dels grans noms de la direcció de fotografia del nostre país. La seva brillant i prolífica trajectòria ha empès l’Acadèmia del Cinema Català, de la qual és soci fundador i membre d’honor, a distingir per primera vegada aquest 2022 un perfil tècnic atorgant-li el màxim reconeixement de la institució: el Premi Gaudí d’Honor – Miquel Porter.
El Premi Gaudí d’Honor és una sorpresa meravellosa. Per mi és com un somni
Tomàs Pladevall ha dissenyat i executat l’estètica de més d’una cinquantena de llargmetratges dirigits pels cineastes més solvents. Però la seva tasca abasta haver estat plenament implicat en entorn de mig miler de produccions ben variades: pel·lícules i sèries per a televisió; publicitat, que va abandonar per coherència amb el desencant que li provocaven les dinàmiques de treball imperants en aquest àmbit; documentals; muntatges de teatre, concerts i esdeveniments en viu. Tothom recorda les cerimònies d’inauguració i clausura del Jocs Olímpics del 1992. Doncs sí, ell va dirigir l’equip que va il·luminar l’espectacle amb què Barcelona es va projectar al món.
Aquest bagatge incommensurable no li impedeix atendre el rodatge d’aquest ‘Retrats’ amb marcada predisposició i generositat. Ofereix al Dani i l’Òscar, els responsables de la gravació i edició d’aquest espai, diferents possibles localitzacions on realitzar l’entrevista i els pregunta sobre les funcionalitats de les càmeres lleugeres que utilitzem amb la mateixa curiositat i humilitat amb què ho faria un interessat però novell en la matèria. La conversa encara no ha començat i Tomàs Pladevall ja ens ha captivat amb la seva pròpia llum.
Barcelona
És possible convertir Collserola en un versemblant bosc de Sherwood? Va ser tot un repte per a Tomàs Pladevall en el rodatge de la pel·lícula de Francesc Bellmunt ‘Robin Hood nunca muere’ (1975), el primer de moltíssims que han tingut Barcelona com a escenari. Assegura, però, que el seu primer llargmetratge “realment de ciutat”, en què aquesta ostentava un paper volgudament molt protagonista”, va ser ‘Tatuatge’ (1976).
Al film, dirigit per Bigas Luna, passem entre els ja desapareguts billars de la icònica Cúpula Venus i els protagonistes mengen una paella en una Barceloneta “que ja no existeix”. Una dècada després, el 1987, Tomàs Pladevall va captar l’ambient d’una ‘Bar-cel-ona’ juvenil i optimista, la de l'”opera prima” de Ferran Llagostera basada en una obra de Pep Albanell que fa viure a l’espectador una nit de Sant Joan en què tots els somnis semblen poder-se fer realitat.
Com reconeix Pladevall, les seves òptiques han estat testimoni i han documentat la profunda transformació de la ciutat: “Tinc molts fotogrames fets amb càmera fotogràfica fotoquímica que ara comencen a tenir valor, no per la pel·lícula en si, sinó com a document de l’època”, explica. Barcelona és, amb diferència, on Tomàs Pladevall més ha treballat, un “decorat magnífic” perquè “té tota mena d’espais”: “Hi trobes de tot, a Barcelona”, i per això “ve molta gent de l’estranger a rodar” aquí.
Barcelona té un caràcter que costa molt d’espatllar
Ventura Pons és un altre dels directors amb qui Pladevall ha treballat braç a braç mostrant, entre d’altres, la Barcelona nocturna, descarada, tragicòmica i sovint perdedora de ‘La rossa del bar‘ (1986). La cita com a exemple de la llum suau i suggeridora que, gràcies al mar, defineix la ciutat. Una textura que, assegura, li ha permès aconseguir plans molt “agraïts”, especialment a primera i última hora del dia.
Especial record té dels projectes amb Pere Portabella, com ‘El silenci abans de Bach’ o ‘Pont de Varsòvia’, que transita per ambients barcelonins com el pavelló Mies van der Rohe o el Parc de la Ciutadella. A les pel·lícules de Portabella, “la component estètica té molta importància. Sense tu trepitjar el treball de direcció pots fer un lluïment. Portabella m’ha donat sempre molta llibertat”, destaca.
Tomàs Pladevall ha contribuït a immortalitzar Barcelona no només des de la ficció. De fet, el seu treball de més impacte i difusió va ser la il·luminació de les cerimònies olímpiques, dirigides per Manuel Huerga, amb qui ja havia treballat a l’impactant i ambiciós fals documental ‘Gaudí’.
Rememora com van plantejar el gran esdeveniment com si fos una pel·lícula, amb una preproducció llarga que el va portar a estar un any observant la llum per trobar la manera d’integrar-la a l’estadi. Abans ja havia observat amb detall els preparatius dels JJOO amb ‘Transformació d’una ciutat olímpica. Barcelona 1986-1992’, un documental en “time-lapse” que recull per successió de fotogrames el creixement de la Vila Olímpica.
Tres dies abans de la inauguració dels JJOO la Casa del Rei em va fer treure tota la llum que hi havia a prop seu. Vam salvar la situació amb canons [de llum] des de l’altra banda de l’estadi
Compromís professional i vital
Tomàs Pladevall respira cinema des de ben petit, una passió que va veure de prop en el seu pare i que el va connectar també amb la tradició amateur en aquest àmbit tan viva al nostre país. Va estudiar aquí Enginyeria Tècnica i Disseny Industrial, però per diplomar-se com a director de fotografia va haver d’anar a l’Escola Oficial de Cinematografia de Madrid, l’única que hi havia a l’estat espanyol als anys 70.
El sector audiovisual en general, i el cinematogràfic en particular, han evolucionat molt en les últimes dècades i Pladevall n’ha estat part directament responsable. Va ser ell, precisament, qui va impulsar el Màster Internacional de Direcció de Fotografia de l’ESCAC, un dels centres universitaris on ha impartit classes: “He tingut alumnes que en aquest moment estan triomfant. Això dona molt molt goig”, afirma orgullós alhora que agraeix el que personalment li ha aportat a ell la docència.
Talent n’hi ha molt. I molta preparació. La prova és que gent molt jove fa primeres feines que ja llueixen
L’aportació acadèmica és només una de les que Tomàs Pladevall ha fet en paral·lel a la tasca estricta com a director de fotografia. Va ser un dels fundadors de l’ICC, l’Institut del Cinema Català, esquivant les pressions i superant les pors de tenir iniciativa en la “terrible” etapa del franquisme: “He procurat estar sempre al favor de la gent“, reflexiona en parlar d’aquells temps.
De manera natural, aquest compromís amb la professió el va conduir a ser també un dels impulsors de l’Acadèmia de Cinema Català, de la qual n’és també membre d’honor i l’acaba de reconèixer amb el Premi Gaudí d’Honor – Miquel Porter. Pladevall posa de relleu la importància de la tasca duta a terme per aquesta institució, que ha aconseguit promocionar les produccions catalanes i sumar suports estratègics com el de les televisions.
Però també és molt crític amb la històrica precarietat del sector i denuncia que el cinema català no només no ha tingut suport des de Madrid, sinó que tampoc hi ha hagut comprensió per part dels polítics catalans: “És molt difícil de convèncer que la importància del cinema transcendeix l’àmbit purament de l’espectacle”, assenyala.
No seria tan complicat que les plataformes tinguessin com alternativa el català. Molta gent triaria aquesta opció. Aquesta opció hi ha de ser. Si no, el que ho vol no ho té a mà i el que no ho vol, no s’hi acostumarà
Tan inquiet per aprendre com per compartir el coneixement, Tomàs Pladevall reconeix que sempre li ha interessat “la part cultural” de la professió. Així, és autor del pioner diccionari ‘Terminologia del vídeo’, publicat el 1984, i lamenta que una altra obra similar, adaptada a l’època digital actual, no hagi passat de projecte. Per sort, el llegat de Tomàs Pladevall és ben ampli i l’ha posat, generosament, a l’abast de la ciutadania: el material relacionat amb el cinema està dipositat a la Filmoteca de Catalunya i el vinculat a altres formats, al MAE, el Museu de les Arts Escèniques de Barcelona. “Només que serveixi a algú ja justifica dipositar-ho, afirma.
Amb totes aquestes idees tornem cap a la residència d’en Tomàs, on ens ensenya alguns dels materials del seu apassionant arxiu que encara estan en procés de classificació i seguim conversant, tant amb ell com amb la Clara Marsó, que ens ha acompanyat en tot moment i a qui també li volem agrair la càlida i entusiasta acollida.
Cada ‘Retrats‘ s’elabora en condicions singulars i tracta de reflectir les característiques úniques de qui el protagonitza. Però una vegada culminat, aquest deixa la sensació de ser, per més motius que els evidents, especialment irrepetible.