Després de passar amb èxit per diferents certàmens de cinema independent, i participar en l’última edició de lAmericana Film Fest, on va guanyar el Premi de la Crítica, podeu veure a Filmin la deliciosa comèdia ‘Shiva Baby’, debut d’Emma Seligman.

L’argument

La jove Danielle lluita per mantenir diferents versions de si mateixa quan en un shiva, un funeral jueu, al qual assisteix amb els seus pares es troba amb el seu amant, més gran que ella i que, a més, hi assisteix amb la seva dona i el seu bebè. Per si fos poc, també hi ha la seva acomplexada exparella. 

Debut d’Emma Seligman

‘Shiva Baby’ és el debut com a directora de la canadenca Emma Seligman. Es tracta d’una comèdia tan hilarant com incòmoda que té el seu origen en un curt del mateix títol que va fer com a treball de graduació a la universitat. Estrenat al Festival South by Southwest, aquell curt, corrosiu i salvatge, es va convertir dos anys després en la seva primera pel·lícula.

‘Shiva Baby’ es basa en dues experiències que Seligman coneixia de primera mà. Pertànyer a una família jueva li havia permès assistir a molts shivas, on la gent es dedica a menjar, xerrar i socialitzar com en una festa. D’altra banda, ella mateixa i algunes de les seves companyes havien exercit de “sugar babys” amb un “sugar daddy”. Aquests termes es refereixen a una relació generalment basada en l’interès, on la persona més gran, dona o home, li proporciona beneficis econòmics a la persona més jove a canvi de companyia o sexe i, d’aquesta manera, l’ajuda a pagar-se els estudis.

La crítica

L’estupenda Rachel Sennot, un autèntic descobriment, és la protagonista d’aquesta història d’una noia lluitant entre la seva família, la tradició i la seva independència. Posar la Danielle i les seves inseguretats en el context d’aquesta festa jueva permet a la directora jugar amb diversos nivells de relacions. D’una banda, les situacions grotesques que sorgeixen de les seves converses amb diferents membres de la comunitat i, de l’altra, el complicat enfrontament amb el seu ‘sugar daddy’, que es revela com a pare d’un nadó, i també amb la seva exparella, disposada a no deixar-la escapar de nou.

La directora en té prou amb 71 minuts, gairebé el temps real d’aquest shiva humiliant, i un únic escenari, la casa on se celebra el funeral, per explicar com el món de la Danielle s’enfonsa enmig de converses banals i humor negre. Molt lluny de Woody Allen, el millor de l’òpera prima de Seligman és la frescor i desimboltura de la seva posada en escena, amb un guió àgil i una realització fluida i molt hàbil, que mai cau en llocs comuns. Sense cap dubte, una de les millors comèdies de l’any i el descobriment d’una nova veu femenina capaç de reflectir la seva pròpia generació sense renunciar a la tradició. Una delícia.