L’escriptor i periodista Jordi Corominas publica l’assaig ‘La ciudad violenta’ i ens el ve a presentar a l”Àrtic’. Retrata 200 anys de violència a la ciutat de Barcelona, un període convuls i vertebrador del teixit social que comença amb l’enderrocament de les muralles i les primeres bullangues.
Els moviments obrers són un dels eixos vertebradors dels esdeveniments que descriu Corominas: des de la Setmana Tràgica fins a la vaga de La Canadenca, i des de la constitució de la CNT fins a l’assassinat de Salvador Seguí, “El noi del sucre”. Tot plegat ens porta a una conclusió que es repeteix com un eco al llarg del segle XX, fins i tot durant el franquisme: a Barcelona, la violència neix, en bona part, de la diferència de classes.
La rosa de foc
A més de la dialèctica de combat (pacífic o no) entre treballadors i burgesos, el paper de les autoritats, la classe política catalana, els militars, o la connivència de la premsa a l’hora de decidir el relat social de Barcelona són alguns dels factors que tracta Jordi Corominas en aquest llibre, que finalitza amb els disturbis de la plaça d’Urquinaona el 2019. A les pàgines de ‘La ciudad violenta’ desfilen des Salvador Seguí fins a Carmen Broto o Wilson Pacheco, tots ells víctimes de la cara menys coneguda, però no per això menys rellevant de la ciutat de Barcelona.
![Jordi Corominas](https://img.beteve.cat/wp-content/uploads/2021/12/LA-CIUDAD-VIOLENTA.jpg)
Jordi Corominas, el “flaneur” de Barcelona
Escriptor, crític literari, periodista però, per sobre de tot, barcelonauta, el Jordi Corominas ha fet de la condició de passejant gairebé una professió i un art. Format en Humanitats i Història a la Pompeu Fabra, ha treballat en premsa escrita, radiofònica i televisiva, on fins i tot ha viatjat al passat per presentar-nos una colla d’‘Históricos anónimos’. Tot plegat, mentre desenvolupava una faceta com a poeta, que l’ha portat a fundar el projecte Loopoesía o a dedicar la seva atenció a personatges tan il·lustres com el filòsof Laocoont o l’artista Jean Cocteau.
Però el Jordi Corominas també ha fet de “flaneur”, com dirien els francesos, per París i Florència, per escriure ‘El último libro de la vieja Europa’, i s’ha capbussat en les tenebres del cas Enriqueta Martí, tot caminant amunt i avall pel carrer de Joaquín Costa. I ara, després d’explicar-nos com era la millor manera de ‘Matar a Barcelona’, treu a la llum 150 anys de crònica negra a ‘La ciudad violenta’. L’excusa perfecta per convidar-lo a l”Àrtic’, en què li prometem que, a priori i fins que no es demostri el contrari, nosaltres som gent de pau.