L’antic convent dels Trinitaris Descalços, situat on avui hi ha el Liceu, era el lloc de trobada dels exaltats. La seva acció política i les seves idees van convertir Barcelona en la ciutat més revolucionària de la monarquia hispànica i d’Europa durant el Trienni Liberal.

L’església  del convent era el punt de reunió dels liberals exaltats i de les seves bases socials. S’hi ajuntaven més d’un miler de persones, amb una presència molt significativa de dones. Entre 1822 i 1823, la seu de la tertúlia patriòtica que s’hi celebrava es va erigir en un autèntic govern a l’ombra de la ciutat de Barcelona i, fins i tot, de la província.

Els exaltats eren un col·lectiu socialment força heterogeni però amb unes idees profundament revolucionàries. Pretenien assumir la sobirania de la ciutat i de la província més enllà de les institucions. Feien, d’aquesta manera, una reinterpretació de la constitució de 1812, la de Cadis, coneguda com la Pepa, en un sentit plenament revolucionari. Posaven en dubte, per exemple, la inviolabilitat del monarca. També van fer-se ressò de demandes populars com la taxació del preu de productes de primera necessitat, com ara el pa; o la creació d’un batalló de dones que s’havia d’integrar a la milícia nacional per socórrer els ferits en batalla. De fet, el batalló de dones es va arribar a crear, dirigit per la vídua del general Lacy, i va participar en la defensa de la ciutat. Però el més important del batalló és que va donar capacitat d’auto-organització política a les dones. Van ser un referent dins la monarquia hispànica i van ser conegudes com “les amazones liberals”.

Durant el Trienni Liberal, Barcelona va ser la ciutat més revolucionària del continent. Això es deu a diverses raons. En primer lloc, l’historial de revoltes que la ciutat havia viscut des de finals del segle XVIII, havia servit a la ciutadania per aprendre a organitzar-se i a mobilitzar-se. D’altra banda, Barcelona havia estat ocupada pels francesos a la guerra napoleònica i això va fer circular pel territori les idees revolucionàries lligades a la revolució francesa. També hi va influir la constitució de 1812, que garantia la separació de poders, la sobirania nacional i la llibertat d’impremta i d’expressió, qüestions que van ser clau en proliferació de diaris durant aquest període.

En contraposició als exaltats, hi havia el grup de liberals moderats, que es reunia al palau de la Virreina. Pretenien un desenvolupament del règim liberal en un sentit més conservador. A la Virreina també s’hi imprimia un diari, el Diario de la Ciudad de Barcelona o el Eco de la Ley. En aquest diari hi col·laboraven personalitats insignes, com Bonaventura Carles Aribau.

Barcelona va resistir durant uns mesos davant les tropes franceses i les tropes monàrquiques espanyoles que volien restituir el règim absolutista de Ferran VII. Però finalment, la ciutat va caure i el record de la Barcelona subversiva del Trieni Liberal que va ser l’admiració d’Europa va quedar diluït. L’experiència revolucionària de la Barcelona dels anys 20 del segle XIX, però, és clau per entendre les bullangues de la dècada següent.