Una de les mobilitzacions veïnals més importants de la transició va ser una vaga protagonitzada per dones que va aconseguir frenar els accidents de trànsit del barri de la Prosperitat: la vaga dels semàfors.

El 2 d’abril de 1973, a la cantonada dels carrers del Vinyar (abans, Vinyeda) i Argullós, al barri de la Prosperitat, va començar una protesta veïnal per reclamar semàfors que hauria de durar 25 dies.

Des de l’any 1973, els veïns reclamaven els semàfors de les tres cruïlles del carrer Vinyeda perquè la presència de trànsit era molt elevada i representava un perill per als infants de l’escola propera i per la resta de veïns. De fet, en aquesta cantonada ja s’havien produït dos morts per atropellament.

El 2 d’abril es va produir la tercera víctima mortal i els veïns van decidir que calia fer alguna cosa. Van començar amb una manifestació a la cruïlla de l’accident. Al terra del carrer van pintar “Semáforos sí. Muertes no”. I de la manifestació es va passar a una acció continuada de bloqueig del trànsit al barri, exceptuant els serveis mèdics i el butà.

La gent es va anar afegint a la protesta, i diumenge 4 ja hi havia unes 1.500 persones. Davant la dimensió que estava agafant la mobilització, va sorgir la necessitat d’organitzar-se. L’associació de veïns va anar a parlar amb els rectors de Santa Engràcia, amb qui hi havia bona relació, i aquesta església es va fer servir com a centre d’operacions per distribuir els piquets de les quinze cantonades que es van tallar.

En aquella època, la majoria de dones treballaven a casa i per aquest motiu, els piquets de dia estaven formats per dones. Entre elles s’ajudaven i feien torns per anar a comprar o a fer el dinar. A migdia, els nens i nenes anaven a casa a dinar i, per no abandonar la presència al carrer, se’ls enduien a les manifestacions.

Al vespre, al voltant de les vuit, es feia l’assemblea on es prenien les decisions. Els homes arribaven de treballar i hi anaven, però les líders veïnals els reclamaven que hi assistissin les seves dones puig que haurien de ser les que es mobilitzessin l’endemà. Però malgrat ser elles les protagonistes de les protestes, els homes veien amb naturalitat anar-hi ells “perquè les dones estaven fent el sopar”.

L’alcalde Viola i el governador civil Sánchez-Terán van ser els principals obstacles per aconseguir les demandes veïnals. Al principi no es van prendre seriosament les reclamacions, i quan les protestes van créixer, van enviar la policia, el coneguts “grisos”, a reprimir els manifestants. A la Trinitat Nova, que s’havia afegit a les protestes per reclamar semàfors, hi va anar la guàrdia civil que va arribar a disparar foc real i va fer quatre detencions. Davant les agressions policials, els veïns van decidir aturar les protestes durant la setmana santa.

A Nou Barris hi havia una altra associació de veïns i la seva presidenta, María Ángeles Ribas, i el president de la FAV, es van reunir pel seu compte amb l’alcalde. Aquest els va prometre un semàfor. La proposta va arribar a l’assemblea de la Prosperitat que es va negar rotundament a acceptar el tracte i va mantenir la reivindicació dels tres semàfors.

La lluita va seguir i el dia 26, la María Ángeles Ribas es va presentar a l’assemblea de Santa Engràcia i va anunciar, de mala gana, que s’havien aconseguit els tres semàfors.

Les veïnes del barri recorden aquella lluita com un dels millors moments que s’han viscut a nivell col·lectiu. Si bé al barri gairebé tot s’havia aconseguit a base de reivindicacions, aquest cop havia estat especial perquè la major part de la lluita va transcórrer al carrer, ocupant el carrer durant tot el dia. I això, diuen, genera uns lligams indestructibles.