Barcelona va ser l’epicentre de la primera vaga general de l’estat, en la que va morir Josep Sol i Padrís, el director de la fàbrica Güell, situada al passatge del Vapor Vell, al barri de Sants.
Els precedents
La primera vaga general va ser la continuació de les dues vagues de l’any 1854, centrades contra les selfactines, els telers automàtics que els treballadors consideraven que els treien la feina. En aquella ocasió, els treballadors van convèncer el capità general perquè prohibís les selfactines, però d’alguna manera, van seguir funcionant. El malestar dels treballadors es va transformar en una essència revolucionària i les protestes van ser fortament reprimides.
El principal líder obrer, en Josep Barceló, va ser falsament acusat d’haver pres part en un assalt a un mas d’Olesa de Montserrat i va ser executat al garrot a la ronda de Sant Antoni.
Venjança sanguinària
El 2 de juliol de 1855, els treballadors es van reunir al lloc on havien executat Barceló i van jurar venjança. Aquell mateix dia, coincidint amb l’inici de la vaga general, un grup de treballadors va anar a la fàbrica Güell per exigir al seu director, Josep Sol i Padrís, un augment de salaris. Els treballadors van aconseguir el seu objectiu i van sortir de la fàbrica amb l’acord signat, però sense que se’n sàpiga el motiu, van tornar a entrar i van matar Sol i Padrís a ganivetades i d’un tret al cap.
Una vaga que es va estendre
La vaga general va afectar a tota Espanya però va començar a les fàbriques de Sants, tant la dels germans Puntades, que després va ser l’Espanya Industrial, com la Güell i moltes altres. Aquesta vaga general va suposar un canvi d’objectius dels treballadors. Van deixar la lluita contra les selfactines i van començar a reivindicar la lliure associació dels treballadors, l’embrió del sindicalisme. També es demanava la prohibició de treballar a les fàbriques als nens menors de 12 anys, així com la construcció de fàbriques més segures i a llocs airejats, salubres i assolellats. Cal tenir present que l’esperança de vida dels treballadors en aquella època era de 35 o 37 anys.
Un final agredolç
La força de la vaga general es va anar diluint perquè els treballadors es van anar quedant sense recursos econòmics per sostenir-la. Es va acabar l’11 de juliol, dos dies després que el general Espartero ocupés Barcelona amb un exèrcit dirigit pel seu ajudant Sanàbria.
La vaga no va aportar uns beneficis immediats als treballadors, però va ser la primera pedra per les millores que es van obtenir anys després, com el dret a la lliure associació o una llei específica pels drets laborals.
Ho explicava en Lluís Miró, de segledinou.cat, en aquest capítol del ‘Va passar aquí’.
