L’estiu del 1934, es va fer als soterranis de la plaça de Catalunya una exposició anomenada “La Barcelona futura”, en la qual s’exposava un pla de modernització de la ciutat, conegut com el pla Macià. Va rebre aquest nom gràcies al suport del president Francesc Macià.
Una ciutat densa i insalubre
La ciutat, en aquella època, tenia importants mancances urbanístiques. L’Eixample, ideat per Cerdà i acabat d’estrenar, era un barri on van anar a viure els qui s’ho poden permetre. Però les diferents onades migratòries van a parar a Ciutat Vella, ja prou densa. Per aquest motiu, les malalties, especialment la tuberculosi, seguien atacant les capes més baixes de la població. Les esperances higienistes i de millora de la salut dipositades en l’Eixample, dons, no s’estaven complint.
El GATCPAC i el pla Macià
El pla Macià no s’entén sense el GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Moderna). En aquell moment, aquest grup d’arquitectes estava format per gent molt jove, alguns d’ells fills de l’alta burgesia de Barcelona, com Josep Torres Vlavé o Josep Lluís Sert. Hi havia un altre grup, el CIRCPAC, que s’encarregava d’organitzar els congressos d’arquitectura moderna. Aquests van demanar als grups regionals que analitzessin l’urbanisme i les necessitats de les seves ciutats. L’estudi de Barcelona es va allargar entre el 1931 i el 1934. D’aquest estudi va sorgir la idea de fer un pla per la ciutat. Aquesta iniciativa va agafar definitivament el 1932, quan es van reunir en un congrés a Barcelona els arquitectes més importants del món en aquell moment: Walter Gropius, Le Corbusier, entre d’altres. D’aquella reunió en va sortir un encàrrec verbal per fer un pla per Barcelona amb el suport per Macià, d’aquí el nom.
Els cinc objectius del pla Macià
El pla Macià va néixer amb cinc objectius bàsics:
- El primer, i més important per als impulsors, el sanejament de Ciutat Vella.
- El segon, reorganitzar l’Eixample i crear-ne un de nou a la zona de Sant Andreu i de Sants amb un format d’illes més grans, unint 3×3 de les de Cerdà.
- El tercer objectiu era la zonificació de la ciutat, és a dir, separar bé les zones de residències, indústries, etc. D’això n’han quedat coses, com la Zona Franca i l’ampliació del port.
- El quart objectiu era connectar la ciutat amb les platges.
- El cinquè i darrer objectiu era canviar les lleis per fer-ho possible.
Hi havia altres idees revolucionàries, com la construcció de tres gratacels a la Barceloneta o la desaparició del Raval.
Tot i que els dibuixos i els planells són del GATCPAC, tenen una gran influència de Le Corbusier. Es nota a la manera de trencar els blocs d’illes, com passa amb la Casa Bloc de Sant Andreu. Aquestes estructures haurien aportat una gran quantitat de zones verdes a la ciutat.
El pressupost per executar el projecte mai no es va aprovar i amb l’arribada de la Guerra Civil, les prioritats van canviar radicalment. Ho va explicar Roger-Joan Sauquet, professor d’arquitectura de la UPC, en aquest capítol de ‘Va passar aquí’.
