El pla urbanístic d’Ildefons Cerdà contenia una idea revolucionària: un eixample pensat únicament per als veïns que no es va portar mai totalment a la pràctica.
Una ciutat plena de natura i d’accés públic
Cerdà va projectar una ciutat viva, plena de natura. Volia una ciutat feta a escala humana i per al gaudi de les persones. Va planificar grans jardins que havien d’ocupar l’interior de dues illes de forma contínua. A més, l’entrada i l’amplada del jardí seria del 60 % de l’illa. D’aquesta manera, es podria entrar al jardí per un carrer i sortir-ne dos més enllà.
Però el seu pla es va desvirtuar i la majoria d’interiors d’illes van quedar tancats i edificats. Alguns van mantenir la idea de la natura, però es van convertir en jardins privats, just el contrari del que pretenia Cerdà. D’altres, simplement van desvirtuar el model per fer-lo rendible econòmicament.
Una torre d’aigües privada
El jardí de la torre de les Aigües, un interior d’illa de l’Eixample situat a Roger de Llúria entre Consell de Cent i Diputació, és un exemple de com es va desvirtuar el que havia de ser l’Eixample ideal pensat per Cerdà. En aquest jardí hi ha una torre d’aigües i una zona amb arbres, però es tractava d’un brollador particular, de la comunitat de propietaris.
Un passatge privat
El passatge de Permanyer, acabat el 1874, és un altre exemple de desvirtuació del pla de Cerdà. En aquest cas es tracta d’uns habitatges amb uns petits jardins privats al davant. I tot el conjunt, dins un passatge al qual només hi poden accedir els veïns. Aquest projecte estava inspirat en el barri de Chelsea, a Londres, amb molta menys densitat que Barcelona.
La primera illa, poc rendible
Al número 371 del carrer del Consell de Cent hi ha les Cases Cerdà, de Josep Cerdà i Soler. Aquest promotor va comprar uns solars i va ser el primer a acabar uns edificis del que avui coneixem com l’Eixample. Les construccions segueixen fidelment l’ideal de Cerdà: quatre pisos d’alçària i planta baixa, i 10 metres de profunditat. Això hi permet l’entrada de llum i una bona ventilació. L’inconvenient és que aquest model no era rendible econòmicament per al promotor. Això va influir en les construccions posteriors i en la desvirtuació del model.
Les remuntes
Cerdà havia planificat que els edificis de l’Eixample havien de tenir 16 metres d’alçària, però per tot el districte hi ha edificis amb remuntes que arriben fins als 20 metres. Més tard, s’hi van afegir àtics i sobreàtics.
El campi qui pugui definitiu
El pitjor desgavell constructiu va tenir lloc a la segona meitat del segle XX. Els interessos dels propietaris i l’especulació van acabar de desvirtuar el projecte de Cerdà. Es va permetre gairebé qualsevol cosa. Van aparèixer, per exemple, edificis alts, com el de la plaça d’Urquinaona o el del Banc de Sabadell.
Ja fa uns anys que l’Ajuntament de Barcelona intenta recuperar els interiors d’illes privatitzats per tornar-los a la ciutadania.