Si les dades tenen una cosa és que són fredes. I aquesta fredor permet guardar distància amb uns números que indiquen que a la ciutat hi ha 86 assentaments de barraques que donen aixopluc a 384 persones, de les quals, 53 són menors d’edat. Segons dades municipals que computen fins al mes de novembre, cal sumar-hi les persones que viuen en altres infrahabitatges, com els locals o baixos comercials, que segons el càlcul municipal, n’hi ha 105 d’ocupats, on hi viuen 481 persones, incloent-hi 156 menors.
Segons l’Ajuntament, són “xifres estables” els darrers anys, que consolida el fenomen com una de les alternatives per evitar haver de dormir al ras. Segons Arrels Fundació, cada dia dormen als carrers de la ciutat prop de 1.100 persones, i si les 865 persones que ho fan en infrahabitatges —la suma de les 384 que dormen en barraques i les 481 que ho fan en locals— “no estiguessin en aquests assentaments o locals, a la xifra de 1.100 persones s’hi haurien de sumar aquestes 865 per parlar de prop de 2.000 persones dormint al carrer“, apunta el president de l’entitat, Ferran Busquets.
Deixar el carrer, “difícil”
Si intentem treure-li fredor a les dades, comencem a aproximar-nos a allò que pot explicar-les, descobrim un dels problemes que les expliquen: És fàcil abandonar el carrer? La resposta ens la dona Jèssica González, membre de l’Associació d’Amics Moviment Quart Món. González explica que “quan parles d’un reallotjament en un pis de lloguer social, les condicions [que imposa l’administració] no es corresponen a les d’una família en situació de vulnerabilitat“.
I hi posa com a exemple que “si per accedir a un lloguer públic has de demostrar uns ingressos tres vegades majors a la mensualitat de l’arrendament, i aquest lloguer costa 800 euros, això vol dir que n’has de guanyar 2.400″, una circumstància que descriu com a “difícil” d’aconseguir.
“Voldríem pagar un lloguer social”
Seguim traient-li fredor a les dades, i hem anat a humanitzar-les a un dels assentaments que, des de fa uns dos anys, s’han sumat a la llista oficial que té l’Ajuntament. A Vallcarca, n’han aparegut fins a quatre en una àrea d’uns 800 metres a l’illa del pont de Vallcarca.
Parlem amb una de les persones que viu en un d’aquests assentaments. Ens explica que prefereix mantenir l’anonimat “no pas per vergonya, sinó per por” perquè hi ha veïns “que en alguna ocasió ens han increpat”. Aquesta persona, però, explica que “hi vivim tota la família, som 10 persones de família amb dos menors, escolaritzats”. Una situació que descriu, sense embuts, com “el mal menor per evitar haver de dormir al ras“.
Aquesta família va arribar a l’estat ara fa 10 anys, amb un contracte de feina legal. Les persones que tenien l’edat de treballar van perdre la feina i, sense ingressos, es van veure abocades al carrer, d’on encara no han pogut sortir. Viuen de la venda de ferralla, tot i que esperen “un contracte laboral”, o dit d’una altra manera: una oportunitat. Assenyalen que “no és que no tinguem estudis, el que no tenim és feina” perquè, insisteixen, “nosaltres voldríem pagar un lloguer social“. Amb tot, admet que “he perdut l’esperança” amb un sistema que els exclou.
“No estan aquí per plaer”
En el cas d’aquest assentament de Vallcarca, les 10 persones que hi viuen no se senten soles. Des que va esclatar la pandèmia —sobretot des del confinament domiciliari— reben el suport d’entitats veïnals com el Sindicat d’Habitatge de Vallcarca o l’Associació de Veïns Som Barri. Dues portaveus d’aquestes entitats asseguren que “les persones d’aquest assentament fa temps que viuen al barri” i sostenen que “estan arrelades a la comunitat“.
Amb tot, les dues entitats assenyalen aquesta família com a “símptoma d’una situació que evidencia la part més extrema d’un problema: l’accés a l’habitatge“. La Laura, membre del sindicat, recorda que “aquestes persones no estan aquí per plaer“, sinó que hi estan perquè “els pisos estan impossibles, els lloguers estan impossibles i, a més, pateixen de racisme [institucional] i de classisme“.
L’especulació amb el sòl impedeix la solució
La portaveu de l’AV Som Barri, Aran Llivina, va més enllà i assenyala els causants de la manca d’habitatge: “Les grans constructores, els grans tenidors, els grans propietaris i els fons voltor es dediquen a especular amb el sòl i no permeten que el problema es resolgui”, conclou.
Mentrestant, aquesta família de 10 persones que viu en aquest assentament passarà la nit a les barraques, i també ho farà l’endemà, la propera setmana i els propers mesos. A les portes de l’anomenada setmana dels barbuts, la més freda de l’any, ha estat a través d’ells i del seu testimoni que hem conegut la part menys freda d’allò que amaguen les dades oficials.
