“Qualsevol persona podria acabar al carrer“. És una afirmació que les entitats que treballen amb persones sense llar no es cansen de repetir, per conscienciar de com de transversal és, o pot ser, la vulnerabilitat. Ara bé, un cop s’acaba al carrer, és fàcil abandonar-lo? La burocràcia és, segons aquestes entitats, l’escull principal per deixar de viure al carrer.

La resposta ens la dona la Jèssica González, membre de l’Associació d’Amics Moviment Quart Món. González explica de com d’exigents són, de vegades, alguns dels requisits que posa l’administració a l’hora de sol·licitar alguns serveis socials. Explica que “quan parles d’un reallotjament en un pis de lloguer social, les condicions [que imposa l’administració] no es corresponen a les d’una família en situació de vulnerabilitat“.

I hi posa com a exemple que “si per accedir a un lloguer públic has de demostrar uns ingressos tres vegades majors a la mensualitat de l’arrendament, i aquest lloguer costa 800 euros, això vol dir que n’has de guanyar 2.400″, una circumstància que descriu com a “difícil” d’aconseguir.

Els infrahabitatges, l’alternativa a dormir al ras

Arrels Fundació alerta que cada dia dormen als carrers de la ciutat prop de 1.100 persones. Una xifra a la qual s’haurien de sumar les 865 persones que viuen en infrahabitatges, com els assentaments de barraques o els locals ocupats. El president de la fundació, Ferran Busquets, destaca que si aquestes persones “no estiguessin en aquests assentaments o locals, a la xifra de 1.100 persones s’hi haurien de sumar les 865, per parlar de prop de 2.000 persones dormint al carrer“, apunta.