“Barcelona ha sido conquistada”. Així començava el comunicat oficial de guerra del quarter del Generalísimo el 26 de gener del 1939. Dos anys i mig després de l’alçament militar contra la República, les tropes franquistes entraven a ciutat. Durant aquest temps, Barcelona s’havia organitzat amb mitjans molt precaris per defensar el govern legítim des de les institucions però, sobretot, a través de la mobilització popular. La població civil afrontava un dia a dia tenyit, cada vegada més, per la gana i els bombardeigs. La derrota republicana va empènyer milers de persones a l’exili mentre la maquinària de la repressió es perpetrava en totes les seves formes, des de la despossessió de drets bàsics i la purga de professionals en diferents sectors fins a l’empresonament, tortura i afusellament de milers de persones. 

El documental ‘Barcelona 1939’ repassa aquest període a través del material de diversos arxius, entre els que destaquen l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià i l’Arxiu de la CNT; i testimonis rellevants com l’activista Maria Salvo, els escriptors Joan Perucho, Estanislau Torres i Eduard Pons Prades, el també escriptor i periodista Francesc Candel  o Teresa Rovira, bibliotecària i filla del polític Antoni Rovira i Virgili, entre d’altres; que analitzen i comparteixen com van viure aquests esdeveniments que han marcat la història del país.

Els drets conquerits, en perill

Maria Salvo, que tenia 16 anys quan va començar la guerra, reivindica els avenços que havia comportat la República, que “havia donat el vot a la dona, el dret al divorci, a l’avortament, la igualtat entre l’home i la dona, l’accés a les universitats… una cultura general, una ensenyança laica”. En la mateixa línia, l’escriptor Eduard Pons Prades reconeix que, a diferència del seu pare o el seu avi, havia pogut estudiar gratuïtament gràcies a la República i, per això, ell, com d’altres, es van “entregar a la lluita en cos i ànima” per defensar-la.

A mesura que el conflicte avançava, els sublevats van guanyant territori. “Ens faltava material”, les condicions “eren d’una inferioritat enorme”, assegura Maria Salvo. Tot i que a Europa es van produir nombroses mostres de suport a la República, Salvo denuncia que en realitat “els governs occidentals boicotejaven la República” perquè els va espantar una república “tan progressista” perquè “avançàvem amb un caire de tipus revolucionari”. 

Barcelona, assetjada per la gana i les bombes

La situació a Barcelona també és cada vegada més difícil. “La gent no menjava! Però és que no tenien res a menjar. La gent anava pel carrer mirant!”, exclama l’escriptor Joan Perucho. També Francesc Candel recupera el record dels seus pares, que feien veure que no tenien gana perquè ell i la seva germana mengessin el poc que tenien.

A l’escassetat se sumen els bombardejos, que sotmeten la població a una situació d’angoixa i perill constant. “Cap als últims dies varen estar venint moltes vegades durant el dia, i va haver-hi nits que no van parar d’anar i venir, d’anar i venir, d’anar i venir…”, rememora Francesc Candel. La ciutat s’omple de refugiats que fugen de l’avanç franquista i ferits, molts d’ells, procedents del front. Pons Prades repassa els nombrosos espais que s’havien habilitat com a hospitals. Fins i tot “hi havia ferits lleus al metro, a sota la plaça de Catalunya, a les andanes hi havia lliteres”, assenyala.

Exili i repressió

Teresa Rovira recorda amb tristesa que el seu pare, el polític Antoni Rovira i Virgili, fins a l’últim moment va mantenir l’esperança que “el front s’arreglés, que vingués una ajuda internacional”. Ella mateixa, que estava acabant els estudis de bibliotecària i imaginava un futur millor, tampoc “no podia admetre que tot s’acabés com es va acabar”. La seva família, finalment, emprèn el camí de l’exili, dies després que ho fessin els màxims representants de les institucions catalanes. Va ser “realment un trauma”, tot i que remarca que ells van ser “uns privilegiats” en comparació amb “tota aquella gentada que no tenia cotxe, que anava a peu, que es quedaven per les vores de la carretera plovent” mirant de travessar la frontera. 

Quan l’exèrcit franquista entra a Barcelona, “hi havia gent que els saludava, que mirava… però molt poca gent” perquè “la gent estava a l’expectativa”, remarca Estanislau Torres, desmentint el relat que assegura que les tropes van ser rebudes amb entusiasme per la població. Francesc Candel rememora que el dia després de la caiguda de Barcelona, el 27 de gener, es van traslladar “de les coves de la muntanya cap a les cases barates” i allà hi va haver gent que “van confraternitzar de seguida” amb els guanyadors i anaven cridant “Viva Franco! Arriba España! i cantant el ‘Cara al sol'”. 

La repressió es posa ràpidament en marxa en forma de consells de guerra i la detenció de milers de persones. Una d’elles, Maria Salvo, que és acusada d’atemptar contra la seguretat de l’estat i condemnada a 30 anys de presó. Entre 1941 i 1957 va passar per diversos centres penitenciaris, entre els quals la presó de les Corts. El seu colpidor testimoni planteja una reflexió molt més profunda sobre el que va suposar viure sota el règim franquista:

“Jo he passat per tortura, jo he passat per presons, jo he passat per moltes coses, he passat per exili però jo moltes vegades dic que no té comparació el que nosaltres hem passat amb el que passava la població civil. Nosaltres teníem l’adversari al davant i lluitàvem contra aquella gent… mentre que els de darrere els murs, no podia lluitar, havien de callar. Quan ho dic em miren i em diuen…però us faltava la llibertat!. I els pregunto però quina classe de llibertat? …ningú la tenia la llibertat.”