Antonio Baños conversa sobre el periodisme dels anys 20 i 30 a Catalunya amb Josep Maria Figueres, periodista i professor de la història del periodisme a la UAB.
El periodisme, fruit de l’amor per la llibertat i la veritat
Figueres reflexiona sobre l’ofici del periodisme en aquella època. Pensa que el periodisme ha estat fet, històricament, pels periodistes que han tingut una gran vocació sorgida de l’amor per la llibertat i la veritat. També hi ha hagut, és clar, periodistes venuts al poder i corruptes. I mala premsa. La majoria, però, han estat insubornables i han tingut una capacitat de lluita admirable.
Periodisme de qualitat
Per a Figueres, la premsa que es feia a Barcelona als anys 20 i 30 del segle XX, era equiparable en qualitat a la que es feia a la resta d’Europa. ‘El be negre’ és un exemple d’un setmanari d’humor superior als que es publicaven a la resta del continent.
Es feia un periodisme de qualitat, fet per una societat que gaudia amb les tertúlies, amb el diàleg i amb les il·lustracions de qualitat, com les de Tísner o Calders. Però el periodisme de qualitat de l’època no es limitava a la premsa escrita. També hi havia grans col·laboradors radiofònics, com Joan Alavedra, que feia una gran secció anomenada “el fet del dia”. També era molt important el fotoperiodisme. La presència de fotografies o de fotomuntatges era molt rellevant, així com el disseny de les portades i les pàgines interiors.
El periodisme dels anys 30 era un periodisme normal, no escrit en català culte. Hi havia periodisme d’esports, com ‘El xut’; periodisme religiós, com ‘La paraula cristiana’; periodisme d’entreteniment, informatiu, etc., és a dir, un periodisme complet sense tenir un estat, ni una universitat, ni cap recurs públic. Era, per tant, una societat amb una gran vitalitat i energia.
El grup La Veu
L’editorial catalana girava, segons Figueres, al voltant del grup de La Veu. Es va fundar l’any 1917 i va crear diverses publicacions: des d’un setmanari humorístic, com ‘La cucafera’, fins a revistes especialitzades, com ara ‘Agricultura i ramaderia’, ‘Economia i finances’ o el seu gran estàndard, ‘D’ací i d’allà’.
Però l’imperi que va sorgir al voltant de La Veu va quedar destruït durant la guerra. Primer, al 36, perquè els anarquistes el van requisar. Després, al final de la guerra, perquè el franquisme ho va destruir per català i per liberal.
La desaparició i la repressió de la premsa en català i dels periodistes
Josep Maria Figueres acaba de publicar el llibre ‘Resistència. La premsa en català, censura i repressió’. Hi explica les dificultats que va patir la premsa en català durant les dictadures del segle XX. Per Figueres, allò que va suposar la desfeta de la guerra per al periodisme i per la societat en general no es pot descriure amb paraules. Diu que ara en paguem les conseqüències.
De fet, la primera cosa que feien els franquistes quan entraven a una població era matar pels carrers a mestres i periodistes. I la segona, cremar els llibres. Volien destruir de soca-rel la cultura.
Molts dels grans periodistes van marxar a l’exili: Calders, Tísner o Rovira i Virgili. Però també periodistes de base poc coneguts que s’havien significat i s’havien compromès amb els seus ideals.
El franquisme va fer una depuració màxima del periodisme. Va tancar totes les empreses periodístiques, totes les capçaleres i va fer fora a tothom. Els diaris s’havien d’obrir de zero. Calia fer una petició escrita i l’explicació que s’havia fet des del 34 al 39. Després, professionals del sector adeptes al règim jutjaven la idoneïtat del candidat a treballar.
Rovira i Virgili, reflexió sobre el paper escrit
Antoni Rovira i Virgili va escriure un llibre de reportatges sobre la rereguarda. En un dels capítols parla de la retirada i del dilema de què portar a l’exili i què deixar en relació amb el paper escrit. Era conscient que a la tornada no trobaria res. Així va ser. Quan la seva filla va tornar a la casa familiar, es va trobar que l’havia ocupat la vídua d’un militar franquista. A més, s’havia destruït l’arxiu dels periodistes.
La memòria
Josep Maria Figueres és autor d’un munt de llibres sobre la història del periodisme català. Per a ell, la memòria és important per conèixer i no oblidar què va ser aquesta societat i com va ser, en concret, el periodisme.