Laura Sánchez fa més de 20 anys que treballa a l’Hospital de Sant Pau, a diverses àrees, però des de fa uns mesos va ser traslladada al servei de cures intensives que es va implementar per tractar exclusivament persones malaltes de coronavirus. Sobre aquests mesos de feina intensa per intentar guarir el màxim possible de gent, Sánchez assegura que ha estat un temps “molt estrany. Sembla un somni, no sembla real: no sembla que la situació que vius sigui real”.
Reconeix que tot el cos sanitari ha tingut “sensació de descontrol i por”, sobretot al principi, quan estaven desbordats i escassos de material. Ara reconeix que hi ha maetrial de sobres , diu, però recorda que han tingut un dèficit de moltíssimes coses bàsiques per exercir en condicions la seva feina, com ara medicació, dietes i roba de llit.“Era un caos“, rebla. Sánchez assegura que aquest temps de crisi sanitària ha estat molt estrany.
”Sembla un somni, no sembla real: no sembla que la situació que vius sigui real”.
Sobre les mostres d’amor i estima que ha fet arribar la societat al cos sanitari pel seu esforç davant la covid-19, com per exemple l’aplaudiment sanitari de les 8 del vespre, Sánchez revela que no els arriba aquest escalf: “Estem aïllats de l’exterior, de tot”, i com a mostra del ritme de treball que estan portant dona una dada significativa:
“Estic gairebé vuit hores sense beure aigua” durant el torn de treball, assegura”
L’altra cara de la moneda és la gent que ha demostrat el seu descontent amb veïns que treballen en la sanitat i que tornaven a casa seva a descansar, per por que contagiessin el veïnatge. “Intento entendre la por i la manca d’empatia” d’aquesta gent, assegura Sánchez, qui reconeix que també ha tingut por d’infectar la seva família en tornar a casa després del torn de treball. “Em vaig plantejar anar a un hotel, ens donen l’opció a l’hospital”, diu, tot i que finalment va decidir optar per dutxar-se a l’hospital en acabar de treballar i tornar a casa seva.
