El terra de marbre de la Borsa de Barcelona. L’intercanviador del metro de la plaça Catalunya. Una entrada a un garatge del carrer de Casp. Tots ells llocs preuats per anar a ballar break dance als anys 80 i 90, quan la febre per aquest ball nord-americà va arribar a Barcelona.
El secret és que eren terres llisos i lliscants, perfectes per fer-hi cabrioles, i airejats però coberts, de manera que no suaven a l’estiu i no es mullaven si plovia.
Qui rememora l’arribada d’aquest ball a la nostra ciutat és Kapi One, bboy —com s’anomenen els nois que ballen break dance—, productor musical, grafiter i expert en hip-hop.
Un ball anostrat
Si bé el ball va ser desenvolupat per immigrants llatins i per afrodescendents als barris pobres de Nova York, es va introduir ràpidament aquí per motius diversos.
“No sé fins a quin punt és marcadament nord-americà”, raona Kapi One, ja que “hi ha punts en comú: la pobresa, la immigració, les carències…” amb la societat barcelonina dels anys 80, i per això es consolida de seguida a la capital catalana, diu.
Sovint es parla indistintament de hip-hop i de break dance, però Kapi One explica que una s’inclou en l’altra i són conceptes diferents: “El hip-hop és un moviment cultural que abraça moltes disciplines artístiques”, mentre que el breaking —o break dance, com se sol conèixer als mitjans de comunicació— “va ser la primera forma de ballar” dins del moviment hip-hop.
Un bon vídeo d’un acte a Los Angeles amb els ídols, això era el més desitjat
Els pioners a Barcelona
A principis dels anys 80, quan el break dance aterra a Barcelona, són “20 o 30 persones, no més” les que comencen a ballar-lo, fixant-se en com es fa als Estats Units. Els grups de ball barcelonins d’aquell primer moment eren Puppets, Estrellas Negras i Breakers 54 “que estaven associats a la discoteca Studio 54“, explica Kapi One.
Quan arriba l’estiu del 1984 “mediàticament, el breaking arrasa i tota la gent jove es posa a ballar-lo”, diu l’expert. Fins i tot hi havia programes a la televisió pública espanyola, com ara ‘Tocata’, que dedicaven una secció fixa (‘A todo break’) a fer competicions de ball entre grups de break dance de qualsevol part de l’estat.
La segona onada dels 90
Després d’uns anys en què el break dance va deixar d’estar de moda i a la televisió ja no se’n parlava, va tenir una revifada arribats als anys 90: “Alguns dels vells encara quedem allà i som els que passen l’herència i el testimoni”, recorda Kapi One.
El grup més rellevant d’aquella segona època, segons l’expert, és Barcelona Addictos, un quartet de ballarins del qual va formar part: “Era un ‘dream team’ dels millors breakers d’aquell moment” a Barcelona i va competir a escala europea.
L’objecte de desig
Ni un xandall llampant ni unes bones vambes: “Un bon vídeo d’un acte a Los Angeles amb els ídols, això era el més desitjat”, confessa Kapi One. El motiu és que així podien copiar moviments nous i inspirar-se per fer coreografies per si, algun dia, s’enfrontaven amb els seus ídols a la pista de ball.
Avui dia a Barcelona, el break dance “no és mainstream”, creu l’expert, perquè, segons diu, “la dansa no és mainstream en cap cas”. Ara bé, “gràcies a Brodas Bros i a altres companyies, els balls de carrer estan respectats”.
