Al carrer de Sant Honorat hi ha l’antiga entrada del Palau de la Generalitat. Sobre la porta hi ha el masser, l’emblema que confirma que aquest edifici era la seu de la Diputació del General. Abans, però, en aquesta zona de la ciutat hi havia el barri jueu, el call. El 1391, una revolta de la població cristiana de Barcelona coneguda con als avalots, va entrar al call i el va destruir. Una part del jueus es van convertir al cristianisme. D’altres, van fugir.

El 1359, es va crear un òrgan de govern nou, la Diputació del General, amb funcions executives: recaptació d’impostos, elaboració del pressupost i execució. Durant 40 anys, aquesta nova institució no va tenir seu fixa. El 1400, van comprar un solar a l’antic call i 20 anys després es va començar a construir el Palau de la Generalitat.

L’Antonio Baños visita el Palau de la Generalitat amb Júlia Roca Soler, responsable de Patrimoni del Palau de la Generalitat.

El Pati dels Tarongers i la capella de Sant Jordi

La visita de Baños comença pel Pati dels Tarongers. Roca explica que una part dels murs del pati són del 1400, però les dues llotges són posteriors, del 1500. Les ampliacions van seguir durant 120 anys, fins al 1620, el temps que es va trigar a comprar les finques de la vora per fer les diferents ampliacions.  La sala de govern, per exemple, és del 1570.

Passejant pel Pati dels Tarongers, Roca i Baños arriben a la capella de Sant Jordi, del 1432. La porta de fusta de la capella té tres panys, a diferents altures, una per cadascun dels tres braços de la Diputació del General: el militar, l’eclesiàstic i el poble. Calien les tres claus per poder-hi entrar.

La capella original era a la planta baixa, però la van pujar pedra a pedra al primer pis per ampliar l’espai. De la primera capella en queda la volta del sostre. També l’antic frontal de l’altar, una tela amb relleu teixida amb seda, fils d’or i de plata i pedres precioses.

La Catalunya de la Mancomunitat i la Catalunya de Primo de Rivera

L’any 1913, el pintor Torres García va rebre l’encàrrec de fer uns frescos per la capella gran del Palau, el que avui és el Saló Sant Jordi. L’obra va estar acabada el 1916, però per les vicissituds polítiques de la història, les pintures es van traslladar a una sala propera que duu el nom de l’artista. Es tracta d’un conjunt de frescos noucentistes, amb referències a l’època clàssica. El fresc que articula el discurs és el de “La Catalunya eterna”, on hi ha l’arbre de la pàtria. En un altre, hi ha la deessa grega Minerva, representant de la saviesa, amb l’escut de Guifré Pilós. A cadascun dels murals hi ha alguna sentència de caire filosòfic. Una diu: “Lo temporal no és més que símbol”.

Les pintures que decoren el Saló Sant Jordi són de l’època de la dictadura de Primo de Rivera. Aquest saló es va construir com a capella gran, l’any 1600. És obra de Pere Blai, un arquitecte de renom a l’època. Primer va estar decorat amb els frescos de Torres García, però el 1927, la dictadura va decidir tapar-les amb unes pintures sobre tela. La temàtica d’aquestes teles mostra una història de Catalunya espanyolitzada, amb la bandera de Castella, els reis Catòlics o la batalla de Lepanto. A la base de la cúpula hi havia el lema “Por Dios y por España”.

La polèmica

Ara, la decoració d’aquestes dues sales és al centre de la polèmica, política, artística i tècnica. La decoració del Saló Sant Jordi no agrada al catalanisme des del punt de vista discursiu. A més, les pintures tampoc no tenen una gran qualitat artística. Però Torres García no va acabar la seva obra i, per tant, amb els seus frescos no n’hi hauria prou per decorar tots els murs.

El president de la Generalitat, Joaquim Torra, ha creat una comissió d’experts que ha acordat per unanimitat retirar les pintures actuals del Saló Sant Jordi.