L’escriptora i guionista madrilenya Belén Gopegui publica ‘Existiríamos el mar’, la seva nova novel·la, que edita Random House, i ens la ve a presentar a l”Àrtic’.
La precarietat, als 40
Quan tens 20 anys i comences a treballar et diuen que els inicis seran complicats, que les feines escassejaran, que els sous estaran per sota del que et mereixes, però que, amb el temps, la cosa canviarà. Quan tinguis experiència —et diuen— cobraràs més, tindràs més encàrrecs i podràs assolir la qualitat de vida que somies ara que ets jove.
Crec que faig servir molt poc la paraula ‘precarietat’ perquè em sembla que, al final, és una forma de dir-li a l’explotació però com creant sectors, els precaris….Però en el fons les persones precàries és que estan explotades, amb un tipus d’explotació que afegeix incertesa.”
Belén Gopegui
Però vet aquí que en fas 40, i la cosa no ha canviat tant. Aquesta premissa, cada cop més habitual en la nostra societat, és el punt de partida d”Existiríamos el mar’, la història de cinc personatges que, passada la quarantena, es veuen obligats a viure plegats en un mateix pis per la precarietat laboral que tots ells experimenten. I ho fan, precisament, enmig d’una altra quarantena, perquè Belén Gopegui ha ambientat la seva novel·la en temps de la pandèmia del coronavirus.
Amb ‘Existiríamos el mar’, Gopegui ens parla de les trampes d’un capitalisme que ens condemna a la misèria, però també d’individualismes, amors mal entesos i, sobretot, de la possibilitat que ens cuidem els uns als altres. Obligats per les circumstàncies, els cinc inquilins del pis on comença la història de Belén Gopegui aprendran a fer comunitat i a ajudar-se els uns altres, sobretot quan un d’ells desapareix misteriosament.
Si tinguéssim unes jornades més curtes i arribéssim a casa, a unes cases lluminoses i tranquil·les i a la tarda anéssim a reunir-nos a llocs càlids per dir què fer…hi hauria menys cansament, però això no és així. Com que tot això a vegades no s’explica, es diu: “Ah, és que la gent no surt al carrer”, no, és que la gent són persones concretes que potser s’han quedat adormits, a vegades no surten perquè no poden.”
Belén Gopegui
L’ADN inquiet de Belén Gopegui
Si ets filla d’una de les fundadores d’Amnistia Internacional a Espanya i d’un important científic aerospacial, ja portes a la sang la possibilitat d’una carrera d’alta volada i, al mateix temps, plena de consciència social. I així ha sigut en el cas de l’escriptora i guionista Belén Gopegui qui, després d’estudiar dret i doctorar-se en humanitats, amb 30 anys va publicar la primera de les 14 novel·les que l’han convertida en un dels grans noms de les lletres en castellà.
Amb ella i la seva prosa inquieta, que toca de peus a terra i que despulla les misèries de la nostra societat, hem après a ‘Tocarnos la cara’, hem conegut a ‘El padre de Blancanieves’ i hem experimentat ‘El deseo de ser punk’. I ni tots els reconeixements que ha rebut han calmat aquesta veu crítica capaç de superar qualsevol ‘Acceso no autorizado’ i que sempre es col·loca ‘Fuera de la burbuja’ de la passivitat i el conformisme.
Ara, la Belén ens presenta cinc amics que han decidit fer de casa seva un refugi contra un món hostil que no deixen de voler canviar, i per això avui l’hem convidada a l’Àrtic, on li prometem que aquí sempre hi tindrà un sostre i un sofà.
