L’editor i escriptor Miquel Adam ha publicat ‘L’amo’, una reflexió sobre les relacions despòtiques i asfixiants en el lloc de feina, i ens el ve a presentar a l”Àrtic’.
Memòries des del subsol
En Ludvik Slaby espera el metro. I mentre espera, reflexiona. La seva feina és vocacional, treballa en un sector que l’inspira, té un sou fix cada final de mes… i tot i això no és feliç. La tasca d’editor (primer) i cap de premsa (després) d’una de les editorials més prestigioses de Praga l’ha convertit en un ésser anul·lat, incapaç de la revolta, arrabassat de tota autonomia i qüestionat en la seva professionalitat. A partir d’aquest moment, Slaby fa memòria de com s’ha produït aquest descens en espiral, com una oferta de feina il·lusionant i llaminera s’ha convertit en un infern amb estètica d’oficina.
Miquel Adam ens presenta en K., el vell referent de les lletres txeques, una llegenda de portes en fora i un catàleg de mesquineses, autoritarisme i microviolències de portes endins. Al seu costat, l’ajudant, el Primer Hàmster, fals company de l’Slaby que es deixa trepitjar alegrement per l’amo, amb qui manté l’actitud servil del qui se sap atrapat en una teranyina i estableix una relació de dependència amb l’aranya.
“Darrere de cada cantonada, a cada casa, a cada fàbrica, a cada botiga, a cada televisió, a cada ràdio, a tot arreu. De caps que no saben manar n’hi ha tot arreu i de treballadors que no se saben defensar, també. Jo crec que el pecat original del Slaby, a part de ser un covard, perquè el narrador és un covard, és que intenta guanyar-se una confiança que no sap que no obtindrà mai i, per guanyar aquesta confiança, és capaç d’esclavitzar-se i de perdre qualsevol moral.”
Miquel Adam
Entre tots tres, el vell patró, el jove aprenent i el nouvingut, l’Slaby, ‘L’amo’ traça un retrat sense pèls a la llengua i sense misericòrdia sobre es nivells de denigració que pot viure un individu en un lloc de feina de ressonàncies kafkianes, sotmès al que Miquel Adam anomena “la cultura de la cultura” i espantat per l’amenaça de “la pluja seca de la crisi del sistema”, que fa que qualsevol oferta laboral, per molt esclavista que sigui, soni millor que quedar-se tirat enmig del carrer.
Tot i mostrar-nos una galeria de situacions que són aplicables a qualsevol àmbit laboral, la tria d’una editorial com a escenari i de la cultura com a paisatge abstracte fan que Miquel Adam es pregunti fins a quin punt en el sector de les lletres es fa els ulls grossos als comportaments més inacceptables. Hem d’excusar-ho tot en nom de l’art? Es pot perdonar el comportament d’un tirà justificant-ho com a part del seu geni creatiu? Els engranatges que conformen la cultura, des dels creadors fins als consumidors passant pels intermediaris, ja siguin periodistes, exhibidors o llibreters, tenen en ‘L’amo’, que publica L’Altra Editorial, material de reflexió.
“He estat pensant bastant en el ressentiment i, etimològicament, no sé si tinc raó però al menys el meu sistema mental és aquest. Ressentiment és re-sentir, ressentiment podria ser la ferida de l’ànima, és un sentiment que té algú que ha estat gairebé vençut però no l’han vençut del tot, és un supervivent. Aleshores, diguéssim que el personatge que relata aquesta història te l’explica des del ressentiment, és a dir, no des de la ferida sagnant, que seria un vençut, sinó d’algú que ha aconseguit d’alguna manera no morir en l’intent. Per tant, la veu d’aquest personatge és d’un supervivent que vol ressentir el que ha viscut i aquesta energia és tan fosca com vital.”
Miquel Adam
La imaginació fèrtil d’en Miquel Adam
El barceloní Miquel Adam i Rubiralta ha fet de psicòleg d’escriptors, corrector de galerades, perseguidor de periodistes i presentador de llibres. O el que és el mateix, el Miquel ha fet d’editor i de cap de premsa d’un sector tan intens, i en ocasions tan complicat, com el de la literatura catalana.
Autor de blogs que el van situar a ‘La segona perifèria’, va passar per editorials com LaBreu, Edicions de 1984 o Amsterdam/Ara Llibres, que van fer d’ell un autèntic ‘Torero d’hivern’ i li van donar eines per fundar el seu propi segell, que veurà la llum ben aviat. Abans, però, ens trasllada al subsol de Praga per parlar-nos de la relació despòtica i una mica kafkiana entre un amo i el seu subaltern. I per això avui l’hem convidat a l”Àrtic’, on tenim curiositat per saber d’on ha tret una idea tan imaginativa i allunyada de qualsevol realitat.
