La Nadia Ghulam va arribar a Catalunya l’any 2006. És refugiada afganesa i va poder marxar de la guerra al seu país gràcies a una ONG. Ara viu a Badalona amb una família d’acollida, però continua lluitant perquè el seu país visqui “una vegada per totes en pau”.
Va patir en primera persona l’esclat d’una bomba que li va provocar ferides al cos i coneix en primera persona el fet de no haver estudiat mai pel sol fet de ser dona. Treballava al camp fent-se passar pel seu germà, que va morir també per la guerra, per poder portar aliments a la seva família.
Jo no vull res més que pau. No m’importa qui governi, el que jo demano és que hi hagi pau i educació. L’educació amb valors és la base de la vida. Aquí me n’he adonat que hi ha moltes persones que poden estudiar i anar a la universitat, però si estudien per crear bombes han rebut una educació sense valors.
Fins als 16 anys no sabia ni llegir ni escriure i des que és a Catalunya ha estudiat la carrera d’Educació Social, algun màster i ha escrit diversos llibres que parlen del seu país. Segons la Nadia el més important que necessita una societat és pau i educació.
La lluita arriscada de la Nadia Ghulam
La Nadia Ghulam es pregunta si hi pot haver educació en temps de guerra. Creu que per molt que les escoles afganeses estiguin obertes, “si cada dia a l’entrada hi ha bombes, quina educació es dona a aquests infants?”. La seva lluita no decreix, tot i que ha posat en perill la seva família, que continua al país i no n’ha pogut sortir.
Les meves germanes estan molt enfadades amb la meva lluita. Em diuen que si jo no fos activista i lluitadora pels drets de les dones elles passarien desapercebudes pel règim talibà. Moltes vegades estan molt orgulloses de mi i d’altres estan molt tristes i enfadades amb mi.
Tot i les dificultats i les angoixes que pateix, des de l’arribada dels talibans al poder està segura que la seva lluita incansable per la pau obtindrà recompenses pel futur del país. Aquest és el seu somni: que l’Afganistan sigui una vegada per totes un país en pau.
Per molt que et costin les coses no has de deixar els teus somnis. Jo m’entrebanco molt, em faig molt de mal. Toco al fons del pou. He arribat a tocar tan fons que no veia ni la llum, però sempre he tornat a mirar amunt per trobar-la.
