Un grup de 30 soldats de lleva supervivents de la guerra de Cuba van ser els primers en tornar a casa després del conflicte.
El 26 de setembre del 1898, van arribar a l’Estació de França els primers soldats catalans supervivents de la guerra de Cuba (1895-1898). Aquesta guerra va ser un conflicte entre l’estat espanyol, com a metròpoli colonial; Cuba, com a colònia; i els EUA, que pretenien eixamplar el seu domini sobre el mar de les Antilles.
En aquella època, Cuba, Puerto Rico, Filipines i l’illa de Guam eren les últimes colònies d’ultramar de l’estat espanyol. Per evitar que l’opinió pública internacional es posés del costat dels moviments independentistes, a Cuba se li havia donat la consideració de província.
Per fer front a la guerra, l’estat espanyol, mancat d’un exèrcit professional, va reclutar un gran nombre de soldats de lleva. Un tant per cent elevat d’aquests soldats procedia de Catalunya, especialment de les viles industrials del voltant de Barcelona.
L’ordenament jurídic de l’època permetia eximir-se del servei militar pagant, i això servia tant per temps de pau com per temps de guerra. Per aquest motiu, els fills de les classes privilegiades no feien el servei militar. La gairebé totalitat dels nois que va ser reclutats per anar a Cuba pertanyien a famílies treballadores que no podien pagar aquesta exempció. Això va provocar molts conflictes socials a Barcelona i, sobretot, a les petites poblacions del voltant, com ara la vila de Sants, la vila de Gràcia, Sant Andreu o Horta.
Aquella guerra se sabia perduda per endavant perquè la capacitat militar de l’exèrcit dels EUA era molt superior a l’espanyola, i això va decantar clarament la guerra a favor dels independentistes cubans.
Els primers 30 soldats repatriats que van arribar a l’Estació de França provenien de la batalla de Santiago de Cuba. En aquella batalla van morir 600 espanyols i en van ser fets presoners 1.890. El govern del president Sagasta volia evitar, com així va ser, que el retorn dels presoners es convertís en una arma de contestació social i per això els va reclamar en comptagotes.
Aquests primers presoners van arribar via Cadis, i van anar en tren a Madrid i després, a Barcelona. En cap moment van rebre cap mena de reconeixement oficial. Tampoc no van rebre cap cura: les setmanes immediatament posteriors a l’arribada, set d’aquests soldats van morir per les malalties que havien contret a Cuba.
La guerra de Cuba va ser un desastre absolut en tots els sentits, no només per la pèrdua de vides humanes, sinó per la pèrdua d’una de les tres darreres colònies de l’estat espanyol.
