Fructuós Gelabert, pioner del cinema espanyol, va ser el primer a enregistrar una pel·lícula a Espanya, “Riña en un café”, el 1897. Ens ho explica Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya.
Qui era Fructuós Gelabert?
Gelabert va néixer el 1874 a la vila de Gràcia, però amb només dos anys va anar a viure a la vila de Sants perquè el seu pare va muntar un taller d’ebenisteria al carrer de Sants 77. Gelabert va començar a treballar a la fusteria, però de seguida va tenir un gran interès per la fotografia, un invent recent a l’època. Per aquest motiu, el 1896 va assistir a la primera projecció cinematogràfica de Barcelona, a l’estudi fotogràfic del germans Napoleón, a les Rambles. Gelabert va quedar enlluernat pel què va veure i va decidir dedicar-se al cinema. Atesa la seva manca de recursos econòmics, per rodar i projectar les seves pròpies pel·lícules, es va haver de fabricar una rèplica de la càmera dels Lumiere.
‘Riña en un café’
La primera pel·lícula que va rodar Gelabert es diu ‘Riña en un café’, el 1897. Es tracta d’una versió personal d’una pel·lícula dels Méliès. Ara se sap que va ser la primera pel·lícula rodada a Espanya, però durant molts anys es va pensar que era la segona, i la primera, “Sortida de missa de dotze de l’església del Pilar de Saragossa”. Fa uns vint anys, uns grup d’historiadors van descobrir que aquesta “confusió” tenia el seu origen en un muntatge d’un historiador franquista per atribuir el mèrit a una obra catòlica, sobre una altra de contingut social i catalana.
El 1910, Gelabert va rodar amb Margarida Xirgu “Guzmán el Bueno”, considerada la seva obra mestra. La passió per la tècnica de Gelabert el va dur a fer alguns petits invents per millorar les projeccions cinematogràfiques. Algunes de les patents d’aquests invents es conserven a la Filmoteca de Catalunya.
Un somni amb sostre de vidre
El 1914, Gelabert va construir a Sants uns estudis de cinema amb un sostre de vidre que va ser un fracàs econòmic. També va fracassar el 1928 amb el que seria el seu darrer llargmetratge, “La puntaire”, una versió de “L’apuntaire”. En aquesta producció, va apostar pel cinema mut quan el sonor ja estava triomfant. Aquest fracàs van ser el principi del final de Gelabert, que va caure en l’anonimat i va passar serioses penúries econòmiques.
Només tres anys abans de morir, el 1952, un historiador del cinema català, Joan Francesc de Lasa, va reivindicar Gelabert i el va ajudar a rodar una nova versió de “Riña en un café”. Aquesta versió encara es conserva, a diferència de la primera, que es va perdre. Avui, Fructuós Gelabert té el reconeixement que es mereix com a pioner del cinema.
