L’epidèmia del 1580 es va anomenar el gran catarro, perquè els símptomes que tenien els malalts eren tos, sequedat, febre i convulsions. Unes 20.000 persones van caure malaltes en el període de mitjans d’agost i mitjans de setembre del 1580 i, tenint en compte que a Barcelona hi havia una població de 35.0000 habitants, l’efecte de l’epidèmia va ser devastador.

Els metges de l’època van creure erròniament que l’epidèmia va ser causada per l’entrada d’aire molt calent. La millor cura que van trobar per als malalts era la presa de brous calents i productes expectorants, ja que els remeis habituals de l’època —com els dejús― no servien.

Per evitar la propagació de l’epidèmia, el Consell de Cent va establir controls de la gent que va arribar a Barcelona a cases anomenades llatzerets. Allà, van quedar reclosos fins a un màxim de 40 dies (la quarantena) fins que es va demostrar que no patien cap símptoma de grip.
Aquest sistema de quarantenes als llatzerets es va mantenir fins a les darreres epidèmies del segle XIX.
La grip, malgrat la seva extensió, no va causar gaires morts directes.