El Sandaru era un refresc molt popular i molt barceloní fabricat per l’empresari que es va quedar la llicència per vendre la Coca-Cola.

Al lloc on avui hi ha el centre cívic Parc Sandaru, al carrer de Buenaventura Muñoz, 21, hi havia la fàbrica on es produïen les begudes Sandaru durant els anys 40 i 50. Van ser unes begudes molt populars a tota Espanya. Sandaru era propietat de la família Daurella. De fet, Sandaru són les primeres síl·labes del nom del fundador, Santiago Daurella i Rull.

L’any 1940, Santiago Daurella va crear al carrer del rec, al barri de la Ribera, una primitiva empresa que feia el què anomenava “sucs nacionals”. Eren els primers anys de la dictadura i Espanya vivia tancada en un sistema autàrquic, cosa que obligava els empresaris a treballar amb matèria primera local. Abans d’aquest negoci, els Daurella s’havien dedicat a la importació de bacallà, també a la Ribera.

Els Daurella van construir la fàbrica per produir els refrescs a la confluència dels carrers de Nàpols i de Bonaventura Muñoz. De fet, aquest edifici es va convertir en la seu d’una gran empresa anomenada D, de Daurella, és clar. Des d’aquí, la família controlava el gran imperi que havien creat al llarg dels 40 amb la distribució de les begudes Sandaru. El model empresarial se centrava en aquest edifici, convertit en central de compres des d’on es distribuïa tota mena de materials als centres de producció de la resta d’Espanya. S’enviava la matèria primera per fer la beguda, les ampolles, les caixes o la publicitat comercial.

D, a més de popularitzar el Sandaru, també va distribuir amb èxit begudes carbòniques amb noms ben curiosos. El 1943 es va comercialitzar l'”Untomate”. Després van arribar “Unnaranja”, “Unlimón”, “Unapio”, “Unpiña” o “Unuva”. Després van venir les gasoses, que entroncaven amb una vella tradició catalana de begudes carbòniques.

A partir de 1951, i sobretot a partir de 1953, el règim franquista va iniciar una tímida obertura a l’exterior, especialment cap als EEUU. Això va afavorir la modernització econòmica del país. El retorn de la Coca-Cola va ser un cas paradigmàtic.

La Coca-Cola va confiar en la família Daurella per fer-se càrrec del retorn a Espanya. A partir de 1953, l’organització D es va centrar en la distribució de la Coca-Cola sense abandonar els productes Sandaru. A finals dels 60, però, les begudes Sandaru van entrar en declivi per desaparèixer als 70.

Sandaru mai va arribar a ser una gran marca comercial. Eren unes begudes modestes, populars, d’àmbit local. Per tal d’eixamplar el seu mercat, Sandaru va fer molta publicitat comercial i aquest és un dels llegats que han deixat.

D va ser molt important pel barri del Parc i l’ajuntament ha batejat el nou centre cívic amb el nom de la vella fàbrica de begudes, Sandaru, per recordar-ho.

Actualment, Sol Daurella dirigeix un imperi gràcies a la Coca-Cola i és una de les tres dones més riques de l’estat.