A finals del segle XIX i principis del XX, la ciutat de Barcelona estava en ple creixement urbanístic. La transformació més important va ser l’enderroc de les muralles i la construcció de l’Eixample a partir del pla Cerdà. Però Barcelona hauria estat molt diferent si s’haguessin dut a terme projectes i plans urbanístics que en algun moment es van encetar o que van estar sobre la taula. Aquesta és la història de la Barcelona que no va ser, però que podria haver estat.
L’Eixample mai construït
L’any 1859, l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs públic per a urbanitzar el nou Eixample de Barcelona. El projecte guanyador va ser el d’Antoni Rovira i Trias, un dels arquitectes municipals. Però després d’un debat entre l’Ajuntament i el ministeri, es va decidir apostar pel projecte de Cerdà, superior urbanísticament.
L’Eixample de Cerdà, a mitges
El pla urbanístic d’Ildefons Cerdà per la construcció del nou Eixample contenia una idea revolucionària: un barri pensat únicament per als veïns, amb grans zones verdes a l’interior dels edificis i amb jardins que unien diferents illes. Però el pla de Cerdà no es va portar mai totalment a la pràctica. Les privatitzacions d’espais verds i l’especulació, amb remuntes, àtics i sobreàtics, van desvirtuar el projecte i van deixar incomplert el somni de Cerdà.
El Parc de la Ciutadella, un projecte inacabat
El Parc de la Ciutadella, projectat pel mestre d’obres Josep Fontseré, havia de ser el primer pulmó verd de la ciutat de Barcelona. Però el projecte del parc va quedar aturat l’any 1884, quan l’Ajuntament es va quedar sense diners. Per això hi ha parts del projecte que mai no es van arribar a fer realitat, com el Palau de la Indústria i de les Arts, que havia d’anar davant d’on ara hi ha el Parlament de Catalunya. Al mateix temps, el consistori va oferir aquest solar per organitzar-hi l’Exposició Universal del 1888, cosa que era antagònica amb el parc.
Les ciutats jardí i les urbanitzacions de luxe
A finals del segle XIX, la majoria de terratinents van veure com la producció de les seves terres de conreu baixava. Per aquest motiu, van començar a parcel·lar-les. Igualment, les classes altes buscaven espais per viure o estiuejar on l’ambient fos més saludable i l’aire més pur que al centre de la ciutat. D’aquesta manera, van sorgir un munt de projectes d’urbanitzacions de luxe als afores i de ciutats jardí. Però moltes es van quedar a mitges i d’altres no es van arribar a construir mai.
L’any 1900, l’industrial i mecenes Eusebi Güell va encarregar a Gaudí la construcció del Parc Güell, una urbanització per a famílies benestants a una gran finca de la seva propietat. Però les condicions complexes de la venda de les parcel·les, la manca d’un transport adequat i el caràcter molt exclusiu de la urbanització la van fer inviable. A falta de compradors, les obres es van abandonar l’any 1914.
El 1904, el marquès de Vallbona, Manuel Maria de Sivate Llopart, va fer construir un castell perquè hi visquessin els seus fills malalts. Però el baró i els seus socis tenien un projecte més ambiciós: la urbanització d’una ciutat jardí destinada a les classes populars. L’empresa va fracassar però el castell de Torre Baró ha quedat com un símbol de Nou Barris.
El pla Macià, la Barcelona futura del 1934
L’Eixample, ideat per Cerdà havia d’acabar amb el problema de la densitat de població a la Ciutat Vella i les pèssimes condicions de vida que patien els seus veïns. Però viure a l’Eixample era car i les esperances dipositades en el nou barri no s’estaven complint. En aquest context, l’any 1934, un grup d’arquitectes del GATCPAC va presentar un pla de modernització de la ciutat conegut com el pla Macià. Però malgrat que comptaven amb el suport explícit del president de la Generalitat, el pressupost per executar el projecte mai no es va aprovar, i amb l’arribada de la Guerra Civil les prioritats van canviar radicalment.
