És la sèrie del moment i tothom en parla. També a les escoles i instituts on ja fa dies que el professorat observa com els alumnes comenten i, en alguns casos, imiten al pati els jocs violents de la sèrie coreana ‘El juego del calamar’, que es pot veure a Netflix. Una ficció que pot resultar atractiva per als nens pels colors, vestuaris i les músiques usades, i perquè se centra en jocs infantils… amb final tràgic i violent. Un contingut amb escenes de violència psicològica i física molt explícites no adequades per als infants, que encara “no tenen les habilitats cognitives prou desenvolupades per separar ficció de realitat”, com assenyala la psicopedagoga de la UOC Sylvie Pérez.

Reproducció al pati d’escenes violentes de la sèrie de Netflix

Una de les escenes imitades a diversos patis educatius de Barcelona és el joc del pica paret a vida o mort, en què qui es mou quan no toca, perd i és tirotejat. Una reproducció d’un joc tradicional que el que està indicant és que que molts menors vuen una sèrie pensada per adults. De nou, s’evidencien les dificultats del control parental sobre la ficció a la qual accedeixen els menors i la violència que tenen a l’abast.

Un dels centres consultats per betevé, l’Escola la Farigola del Clot, després de veure com alguns infants d’11-12 anys en parlaven (alguns havent-la vist i d’altres no) han decidit abordar la situació per parlar de la violència i analitzar quins continguts visualitzen els infants i si són adequats per a ells.

escena picaparet joc calamar
Als patis, alguns nens imiten el joc de pica paret de la sèrie, una escena violenta a vida o mort

A quina edat es pot mirar la sèrie coreana?

Psicòlegs i pedagogs recorden a les famílies que cal supervisar el contingut audiovisual que miren els menors, tenint en compte les recomanacions d’edat. Per la violència explícita i psicològica, ‘El juego del calamar’ està recomanada a partir dels 16 anys.

Consells per mirar la sèrie ‘El juego del calamar’

I aquí és clau la supervisió parental dels continguts audiovisuals que veuen els menors. “Les famílies, a vegades, usem la tecnologia de mainadera i ens desentenem de què miren els adolescents”, explica Miquel Àngel Prats, membre de la xarxa d’experts del Col·legi Oficial de Pedagogs de Catalunya. Prats conclou “a vegades els pares i mares han de poder dir que no. Dir als fills que no es pot mirar una cosa també és educar”. I fa la reflexió que moltes famílies han acabat “abdicant del lideratge que pertoca com a pares”.

Els riscos de consumir violència sols

Per això, Prats proposa a les famílies “no tant prohibir com regular” l’audiovisual que miren i parlar-ho amb ells, explicar-los “per què un contingut és adequat o per què no a certa edat”. Una idea que comparteix Sylvie Perez, psicopedagoga de la UOC, que demana als pares que no deixin sols als nens veient la sèrie“, i alerta dels riscos d’aquesta exposició solitària o amb altres nens, especialment els més sensibles o més agressius, perquè poden accentuar aquesta conducta.

Els pedagogs recomanen que la mirin majors de 16 anys i recomanen l’acompanyament adult per ajudar a interpretar la violència d’algunes escenes

Decidir què mirar i acompanyar els menors

Més enllà de la polèmica per la sèrie, psicòlegs i pedagogs coincideixen en què cal més acompanyament adult dels menors en el consum audiovisual, especialment en el contingut violent. En aquest sentit, i especialment amb els adolescents, Prats planteja als pares que escullin “a quina edat i què han de mirar els fills”, i planteja que s’asseguin amb ells per ajudar-los a interpretar alguns continguts i distingir “realitat de ficció” o a entendre “quins valors hi ha al darrere o quina crítica es fa”. En la mateixa línia, Sylvie Pérez demana als pares que acompanyin sempre els fills quan vegin continguts violents ja sigui “en ficció, notícies o videojocs” per guiar-los, recriminar alguna conducta o reforçar el que és realitat o ficció.

Els pedagogs consultats coincideixen que aquesta ficció pot ser una oportunitat pedagògica per als centres i també per a les famílies per fer “un abordatge crític dels mitjans audiovisuals” i per analitzar la violència que consumeixen els menors amb una mirada més profunda i amb contingut.